27.6.11

GERMANIA PUBLICARÀ UN NOU LLIBRE DE MARINA GUILLÉN

(Marina Guillén junt als també escriptors Francesc Mompó i Albert Forment)
Editorial Germania inaugurarà aquests pròxims mesos una nova col·lecció de literatura infantil, Parotet, i ho farà amb l'edició d'un nou llibre de la mestra i escriptora de Catarroja Marina Guillén Alapont, es tracta de La revolta de les llapisseres, una narració que té com a protagonistes el material d'aula d'una escola, un material animat  que es queixa  del tracte que els dispensen els alumnes d'una classe de primària. Per tal de fer-se respectar decidixen en assemblea iniciar una revolta pacifica per a donar una bona lliçó a les xiquets i els xiquets.
Aquest és el tercer llibre per a infants de Marina Guillén, després que aquesta haja publicat els darrers anys en diferents editorials valencianes títols com ara La cadira màgica i Una botija amb sorpresa. Obres que com La revolta de les llapisseres es caracteritzen per estar escrits amb un estil àgil, directe, fresc i en els que  l'autora des de la fantasia intenta incidir en la realitat dels infants.

26.6.11

PRESENTACIÓ DE "FRONTERES DE VIDRE"

L'escriptor de l'Olleria resident a Burjassot, Francesc Mompó i Valls, va presentar el passat 25 de juny el seu primer llibre de narrativa curta Fronteres de vidre. L'acte tingué lloc durant un dinar al restaurant Timonel de la ciutat de València al qual van assistir diversos professionals de la docència així com periodistes i escriptors.
Francesc Mompó, que es va mostrar en tot moment molt satisfet de l'edició del seu llibre que obri la col·lecció Barraca sèrie Nord, va recomanar als presents la seua lectura destacant diversos aspectes del llibre com ara la unitat temàtica, el joc d'espills que proposa on la veu narrativa condueix al lector entre els espais de la realitat i la fantasia  per acabar sorprenent-lo al final i la recreació moderna d'alguns mites clàssics.
Fronteres de vidre és un llibre escrit amb una prosa rica, àgil i entretinguda.
L'acte va acabar amb un brindis de tots els presents per la nova etapa que inicia Germania amb l'edició d'aquest llibre.

24.6.11

SOBRE EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

El diari digital Comarcàlia. info ha publicat en la seu secció de cultura un article sobre l'aparició del llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal en la col·lecció  Plaerdemavida de l'editorial Germania, i que tot seguit reproduïm:

El llibre està editat per Germania
‘El teu nom és un ésser viu’ (Editorial Germania, 2011) és un recull de proses poètiques amb l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme com a eix temàtic. Este primer llibre de poesia de Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965) és descrit per Manel Alonso com “un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta”.
Josep Manel Vidal es recrea en el llenguatge, “un llenguatge amb un lèxic ric -continua Alonso-, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa”.

23.6.11

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

(Article de Manel Alonso i Català publicat al blog Els papers de Can Perla)

17.6.11

CONTRACUENTOS

Pasqual Mas y Usó es un escritor de aquellos que toca todos los palos de la creación literaria, un trabajador infatigable, de una constancia infinita que se ejercita en una amplia gama de géneros: novela, teatro, poesía, artículos, periodismo cultural, libros de estudio y crítica literaria, colecciones de relatos ... Como autor de narrativa breve tiene publicado el libro La confessió (1993), que recoge un relato extenso, casi emparentado con la novela corta, y las recopilaciones de cuentos Historias de la frontera (2000) y Contracontes (2003), con el que obtuvo el IV Premio de Narrativa Breve Josep Pascual Tirado y ahora editado en castellano con el titulo de Contracuentos por la Editorial Germania.
Contracuentos lo componen diez relatos y un microcuento. En primer lugar, todos tienen en común un hecho extraliterario que no es demasiado habitual, los encabeza una dedicatoria, una dedicatoria que a veces nos puede ofrecer una leve pista sobre lo que encontraremos en su interior, como en el relato La mancha, dedicado a un artista plástico, donde con todo lujo de detalles se nos narra como una joven se dirige al encuentro de un amigo virtual que es dibujante y sólo el sorprendente final nos descubrirá el porqué del título.
Las narraciones de Pasqual Mas parten de un hecho cotidiano, que por las circunstancias se convierte en un hecho sorprendente. La prosa de Mas recoge con pulcritud, riqueza léxica y una minuciosidad de cámara cinematográfica la escena o escenas que nos describe, creando una atmósfera y un clímax en el lector que romperá con la última frase.
En algún relato, como el caso de A la hora señalada, es el lenguaje empleado el verdadero protagonista, está lleno de frases hechas, algunas de la propia tradición pero otros de creación propia construidas por el Mas poeta.
Pasqual Mas, esto ya lo he observado en otros libros, como en la novela Diva (2004), entiende la literatura como un juego, como un delicioso divertimento, y le gusta que sus personajes lo citen y que incluso se rían un poco del autor, como en Por poco no lo cuento, una narración cargada de una fina ironía que tiene la estructura de una caja china. O hace un homenaje a un colega de gremio, en este caso a Vicent Marçà en El colaborador habitual, poniendo de apellido a uno de los personajes el título de uno de los libros más conocidos del desaparecido escritor castellonense Tourmalet. Este cuento en concreto tiene todo el sabor de algunos clásicos del cine de periodistas estadounidense. De hecho, he encontrado en otras narraciones, como en La visita, el sabor de la comedia llamada de enredo, en El amo del desierto el de las fábulas árabes, por lo que he deducido que el libro no es sólo un homenaje a un puñado de amigos, sino al lenguaje de las diversas maneras que el ser humano utiliza para narrar de una manera creativa.
Para cerrar este artículo cito unas frases del libro que hablan de cómo entiende el autor lo que es un cuento y cómo se deben escribir: «Pero los cuentos, ya se sabe, son una anécdota mínima y lo que interesa es forrarla bien, envolverla a veces, rebozarla otras y servirla palabra a palabra como si descubriéramos el mundo en cada una de ellas».

(Articulo de Manel Alonso i Català publicado el 26 de octubre de 2009 en el blog "Els papers de Can Perla")

16.6.11

PASQUAL MAS, AUTOR DE CONTRACUENTOS

(Pasqual Mas en Bomarzo, fotografía de Lola Torres)

A lo largo de su ya dilatada trayectoria ha publicado novela, teatro, poesía, narrativa breve... ¿En qué género literario se encuentra más a gusto?
Depende de la distancia que me exija el tema. La poesía me permite una mayor concentración de lo pasional, sobre todo de la rabia. Este proyecto responde a un mandamiento que proviene de Lord Byron y que se concentra en la siguiente pregunta: “¿Por qué demonios alguien ha fabricado un mundo como el nuestro?”
Cuando siento la necesidad de plantear un problema en vivo doy la voz a los personajes para tenerlos delante en el teatro. La escena va más allá, porque no sólo se piensa en palabras, sino en una serie de elementos extralingüísticos que tienen tanto poder o más que lo expresado de viva voz.
Y, cuando necesito crear una nueva realidad, recurro a la novela. Quizá es el proceso más intenso, tanto en tiempo como en dedicación; uno necesita morirse en la escritura para alumbrar una novela sincera que, tal vez, alcance el arrabal de la perfección. En todo momento, eso sí, la arquitectura del universo que se construye, por increíble que parezca, siempre está basado en nuestra experiencia; como dijo el poeta: hay otros mundos, pero están en éste.
Finalmente, los relatos, que son el motivo que nos trae, me sirven para romper las barreras entre realidad y ficción, si acaso no son lo mismo. Moverse en la frontera, en el filo de posible, se nutre de una serie de situaciones que me permiten acotar un segmento en el que todo cabe, en el que cualquier cosa puede pasar, en el que nada es imposible y en el que lo “verdaderamente real” resulta improbable. Además el relato impone contención, ir al grano, al nervio que genera la pulsación de su argumento. El relato es como un globo de chicle que hay que hinchar con prudencia y sin taras, pues cualquier exceso lo hace explotar y cualquier insuficiencia ni siquiera lo hace crecer; pero dentro de esa esfera se concentra todo su sabor. Cada globo es único, irrepetible; cada relato nos dice sus dimensiones exactas.
¿Qué diferencia hay entre un cuento y un «contracuento»?
Hay autores que definen el “contracuento” como la versión de un cuento tradicional, por ejemplo cuando se reescribe Caperucita roja y el lobo se asocia con la abuela para escarmentar a la niña por desobedecer a su madre. Enmendarle la plana al autor clásico es sólo una de las puertas que llevan al “contracuento”, pues también los relatos que rehúyen lo fantasioso se apartan de la idea de “cuento” basado en un mundo irreal y cuyo argumento sugiere una enseñanza moral. Aquí las situaciones son de lo más verosímil –nada de lobos y carrozas- y los “relatos” imponen una lógica que a veces deriva hacia lo fantástico, como en “La mancha” o se ahogan en la más cruel de las realidades, como en “El enemigo público”.
¿Sus «contracuentos» nacen de la realidad y por el contrario nacen contra la realidad?
Yo defino mis «contracuentos» con una especie de «ficción real». Es decir, historias que brotan de la realidad cotidiana, de la observación de sucesos que no parecen lo que son o que son malinterpretados, y generan un hecho extraordinario. ¿Cuántas veces hemos visto o vivido situaciones que si nos las contaran no nos las creeríamos? Hay algo mágico en la realidad, un halo de perplejidad que digerimos con una naturalidad pasmosa. Que podamos hablar con una persona que se encuentra a miles de kilómetros lo vemos como algo natural y, sin embargo, hay algo fuera de lo inteligible, algo que se nos escapa, algo mágico, si se quiere, que está flotando en esa conversación. A mí me interesa ese proceso, ese instante en el que lo cotidiano adquiere un nivel extraordinario y se convierte en material literario. Lo que ocurre es que en el momento que lo cuentas y te sales de la realidad es percibido como algo ficticio, improbable, imaginario… pero está tan cerca lo uno de lo otro; a veces, como en «El enemigo público» todo depende del punto de vista de quien mira algo tan natural como un reparto de... También es cierto que, a veces, parto de la ficción. «El amo del desierto», en realidad, es fruto de una visita al taller del pintor Carles Abad; todo lo que aparece en el relato está pintado en los cuadros de la exposición que estaba preparando. Me dijo que por qué no le escribía unas palabras para el  catálogo de la exposición y le escribí un relato: ficción con ficción se paga.
Todas sus narraciones están fechadas ¿responde esto a una costumbre heredada de su oficio como estudioso y crítico literario o es un aspecto de una personalidad marcada por el gusto por el orden y el detalle?
Normalmente siempre guardo la fecha de redacción  y finalización de un trabajo sea del tipo que sea. Lo que ocurre es que casi nunca aparece en la edición final y, si aparece, suele ser la de la última revisión: hasta ese momento no está acabada la obra, aunque haya estado medio año esperando ese punto final que es la antesala de la imprenta. En Contracuentos, de alguna manera, he roto con la costumbre, pues cada uno de los relatos lleva su fecha e, incluso, el lugar en el que lo escribí. Más que la fecha, lo importante para mí es el lugar: existe una geografía que forma parte de mi experiencia tanto vital como artística y he querido rendirle homenaje. Hace un par de días estuve en Bomarzo: si uno escribe algo en esos jardines sagradamente infernales, ¿cómo no reseñarlo? ¿Cómo no establecer un compromiso de filiación entre lo escrito y el lugar en el que fuera pergeñada una obra? La fecha es menos importante.
Usted se ha encargado de la traducción de su libro ¿Con qué dificultades se ha encontrado?
Tuve una mala experiencia con la traducción de uno de mis libros y, desde entonces, he traducido una novela y, ahora, los relatos de Contracuentos. Me refiero a las traducciones al castellano, claro; otra cosa es con el francés o con el rumano, otras lenguas a las que se han traducido mis obras. En esta ocasión, me he visto en la necesidad de compaginar la idea de traducción con la de versión. He buscado ir más allá de la mera traslación de una lengua a otra, de un código a otro, y he trabajado sobre la atmósfera cultural de la lengua de recepción, en este caso el castellano. Se trata, por tanto, de reescribir los relatos en otra lengua, más que de traducirlos. Así se es mucho más sincero en el resultado del texto literario y el lector recibe el mensaje según su contexto cultural.

14.6.11

FRONTERES DE VIDRE

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.
Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.
Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.
El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.
Fronteres de vidre és un llibre amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.
****
Article de Manel Alonso publicat als blogs Els papers de Can Perla i Uendos, greixets i maremortes

12.6.11

ÁGUEDA CLIMENT, AUTORA DE LES IL·LUSTRACIONS DE “FRONTERES DE VIDRE”

SEMPRE T'INSPIRES EN L'ATMOSFERA GENERAL DEL CONTE

Quina tècnica ha utilitzat per a fer aquestes il·lustracions?
Primerament es va fer un dibuix previ amb aquarel·la i tinta xinesa; els aspectes de contrast i color es van realitzar digitalment per a una òptima qualitat d'impressió.
Aquest no ha estat un encàrrec editorial. Com naix la idea de col·laborar amb Francesc Mompó per tal d'il·lustrar Fronteres de vidre?
Francesc és el marit de la meua germana Mercè, tots dos són escriptors i estan molt lligats a l'àmbit artístic; la idea va sorgir sense més, ell va començar a escriure els contes i va decidir que jo fóra la il·lustradora dels seus relats; a poc a poc els dos ens vam submergir en aquest projecte tan apassionant; a ell li encanta escriure i a mi dibuixar, ens vam ajuntar dos artistes amb ganes de fer una cosa diferent i especial.
S'inspirava vostè en l'acció del conte, en l'atmosfera creada o potser en una imatge literària o un detall?
Gairebé sempre t'inspires en l'atmosfera general del conte, però algunes vegades en els relats de Francesc hi ha alguna imatge que t'impacta més per la seua expressivitat enigmàtica; aleshores intentes recrear-te en aquest detall per poder il·lustrar aquest moment, aquesta acció... i...SORGEIX!!! ho tens i dius...ÉS AIXÒ!!!
Creu que hi ha una bona entesa estètica entre el que expliquen els relats i les seues il·lustracions?
Per descomptat, d'això es tracta... a mesura que Francesc finalitzava un conte jo ho llegia per poder inspirar-me i realitzar diferents esbossos fins a arribar a la idea perfecta, els dos hem treballat molt units perquè text i imatge siguin una idea homogènia.
Quin és el relat que més li ha agradat?, quin el que li ha resultat més fàcil il·lustrar?, i quin el que li ha donat més faena?
Tots els relats són igual de bons, tots tenen alguna cosa, aquesta espurna que li dóna Francesc perquè siguen tan màgics, en realitat... m'agraden tots!!! crec simplement que cadascun és diferent a un altre...  Pel que fa a les il·lustracions, no hi ha cap que m’haja costat més o menys; totes tenen molt de treball, sempre vols que totes queden bé, perfectes i resulten impactants, tot té un estudi, un pensament, una filosofia... és... el treball de l'artista!!!
***
Águeda Climent i Payà (Alcoi, 1980) estudià Belles Arts a la Facultat de Sant Carles (València). Ha realitzat nombroses exposicions de pintura, dibuix i fotografia pels quals ha obtingut diversos premis en l´àmbit nacional. Ha estat la il·lustradora de la novel·la  Lina Panxolina i el quadern màgic de Mercè Climent.

9.6.11

JOSEP MANEL VIDAL AUTOR D'"EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU"

"Hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia"

Creu vosté que l'amor, el desamor, el desig encara són temes fonamentals dins de la creació poètica o per altra banda creu que ja s'ha dit tot al respecte?
Han sigut, i encara són, els grans temes de la literatura universal. Però és cert, és difícil ser original en un tema del que s’ha dit tant (potser tot). La novetat la trobarem, si de cas, en l’enfocament, en la mirada que se’n fa d’aquest amor, en el recorregut. La seua persistència està garantida perquè sempre hi ha qui podrà, en moments concrets de la seua vida, trobar entre les pàgines d’un llibre, les paraules que li calen per configurar allò que sent, poder donar un aspecte més o menys físic als seus sentiments en aquella narració o en aquell inventari d’afectes que de vegades és la poesia.
Perquè El teu nom és un ésser viu?
Perquè hi ha noms que, a més de personalitzar, aconsegueixen moure emocions amb només la seua pronuncia. Noms que superen la seua capacitat identificativa dels personatges que fan referència, i que adquireixen la capacitat de moure tot un imaginari d’emocions, de les quals també es nodreixen, vivint amb nosaltres en una agredolça simbiosi.
Hi ha en el seu llibre una unitat estètica marcada per la utilització de la prosa poètica, pel llenguatge i el to emprat. És buscada aquesta unitat i amb quin objectiu?
Tot i tenir una aparent coherència, perquè els textos parlen sempre d’un amor suggerit en diverses formes, també té una certa anarquia. No sé si aquesta és la paraula més adient. Vull dir que no hi ha una evolució ni una progressió cap a un estat final que puga tancar la llegida en una conclusió més o menys satisfactòria. Més que res perquè els sentiments, tot i evolucionar, fan un camí irregular, un trajecte més paregut a una muntanya russa. Cada peça representa un moment diferent en aquell estat que un pot estar vivint, un mapa de tessel·les petites que tenen sentit en elles mateixa, però que dibuixen un paisatge concret i clar quan prens la distància d’una lectura completa.

"L'amor també és carnalitat"

Creu vosté que sense l'amor el desig és banal? Per altra banda creu que hi ha amor sense atracció física?
Estaríem parlant de l’amor platònic, no? D’aquell que en té prou amb la imatge del record i que es manté ben viu en l’absència. Però no és suficient, perquè l’amor també és carnalitat. Els sentiments, a poc a poc, van configurant tot un seguit de gestos que han de trobar camí en el cos de la persona estimada. Potser jo m’he centrat més en aquell desig previ al contacte, podríem dir, perquè pot donar més joc literari tot aquell seguit de pensaments i de patiments que sobrevenen quan encara no s’ha travessat l’espai que hi ha entre tots dos, quan es malviu entre la por i la decepció. L’obra dels afectes s’ha d’escriure, precís, amb la pell.
Creu que la memòria també és un element que enriqueix o alimenta el desig?
La memòria et lliga a les emocions i pot fixar a foc moments que esdevindran eterns després. De fet, malgrat els anys, un no pot deixar de veure l’altra persona que estima com l’adolescent o jove que el va encisar amb aquell detall del seu comportament, o amb la filigrana d’aquell gest que va traçar mentre es miraven. Passa el temps i així i tot sempre ens sembla palpar aquell cos que mai no es marceix en la nostra memòria, és més real fins i tot per al nostre desig.
Caduca la passió amorosa?
Sincerament, espere que no, perquè jo no sé viure sense apassionar-me per tot! Ara, també sóc del parer que la fragilitat i l’estat transitori de les coses és una condició indefugible de la vida.

6.6.11

GERMANIA CREIX AMB LLIBRES INFANTILS

L'edició de la Ribera del diari Levante-El Mercantil Valenciano del passat diumenge cinc de juny de 2011 va publicar un interessant article sobre els nous projectes de l'editorial Germania entre els quals destaca l'aparició d'un nou personatge, Tonet "Agermanat". A més l'article també parla de l'aparició de noves col·leccions com ara Barraca, dedicada a la narrativa, La Canya dedicada a la traducció de clàssics i Plaerdemavida de poesia.

5.6.11

FRANCESC MOMPÓ, AUTOR DE "FRONTERES DE VIDRE"


"No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable."


Després d'una llarga trajectòria com a novel·lista aquest és el seu primer llibre de relats, com es va enfrontar vosté a aquest canvi de registre?
No és gens senzill acarar el relat curt. El conte, per la seva extensió exigeix un seguit de característiques: contenció, llenguatge acurat, final sorprenent, senzillesa d’espai, temps i personatges, però a la vegada que tinguen la força suficient perquè el lector s’hi capfique amb naturalitat dins de la història. En fi, és un canvi molt gran respecte de la novel·la. Era un repte més en la meua trajectòria d’escriptor i m’hi vaig llançar. Aquest és el resultat; espere que agrade. Si més no, jo, més enllà del capteniment tècnic de l’escriptura, m’ho he passat molt bé escrivint-los.
Per què Fronteres de vidre?
Perquè el punt de vista del narrador no se sap mai ben bé on se situa. No acabem de veure clar en quina banda de la frontera estan els personatges. Acarem el relat sense saber si són solament el reflex que d’ells podem tenir i que el mirall ens retorna, o estem a l’altra part de la llisa superfície i la frontera és una mena d’entrebanc trencadís que contínuament ens permet entrar i eixir. Crec que el sintagma que dóna títol al llibre és suficientment ric en matisos perquè el lector ja partesca des d’un principi sense saber on situar-se. O potser li servesca per a acarar el llibre des de la sensació de buit que et dóna allò que no domines.
 Hi ha realment una frontera entre la ficció i la realitat?
No cal dubtar-hi. La resposta és categòricament: NO. La quotidianeïtat ens pesa contínuament com una llosa i fa que hàgem de ser absolutament pràctics i realistes en la vida. Però ara sí i ara també estem fent-li isetes a la realitat i injectant-nos sense parar d’elements irracionals per a poder mantenir l’equilibri emocional. Què és sinó la religió? Quin paper juguen els somnis en la nostra raó? I els furts a la lògica que fem sovint en moltíssimes situacions, què són sinó? No, no hi ha una frontera clara entre la ficció i la realitat. I en el cas hipotètic que n’hi haguera, aquesta seria bastant violable.
Com definiria el llenguatge que empra en els seus textos narratius?
Sense abandonar del tot el to que caracteritza la meua prosa, evidentment he hagut d’adaptar-lo a les exigències del conte. L’estil ha de ser més directe i colpidor, per tant he treballat més l’oració simple, sense incisos ni excursus. Fins i tot he utilitzat frases en funció oracional per donar-li més vivesa a la narració. Això sí, no he pogut –ni volia tampoc- defugir cisellar el llenguatge perquè degotara bellesa.
La literatura és bellesa en el llenguatge. L’estètica m’ho demanava.
Inclouria aquest llibre dins del gènere fantàstic?
Crec que he de tornar a tirar mà del títol per poder explicar aquesta pregunta. Estic en la frontera. Hi ha contes on la fantasia ha estat suficient perquè es desenvoluparen amb sentit. No els calia cap subterfugi més. Per tant, aquests sí que s’hi encabirien. Tanmateix hi ha d’altres en què la realitat de la narració admet sense cap forçament la fantasia que l’aixopluga i hi entraríem en el terreny del realisme màgic. Per tant, si la taxonomia literària m’ho permetera, jo diria que m’hi he estat movent en la frontera del gènere fantàstic amb el realisme màgic.
En dos dels vint relats que conformen el llibre s'ha reinventat dos mites clàssics. Li ha estat complicat? Amb quin objectiu ho ha fet?
Els mites de Sísif i el de Narcís són probablement dos dels mites més recurrents de la història de la humanitat. Ens movem moltes vegades entre l’estima per nosaltres mateixos –l’autoestima tan valorada per la psicologia– i la sensació que tot el que fem no serveix per a res i estem condemnats a repetir-ho fins a l’infinit. Totes dues situacions m’abellia tractar-les literàriament. La de Narcís l’he adaptada a una situació perfectament assumible des l’actualitat –fins i tot hi ha un petit homenatge a Blanquita, aquella dóna que vestida de blanc es dedicava a tirar les cartes a la gent a la Plaça de la Verge i voltants, allà pels anys setanta–. I la de Sísif l’he volguda conceptualitzar en un home que es fotocopia permanentment a si mateix en una roda angoixant i sense possibilitats de trencar la cadena. L’objectiu? Doncs, com en el mateix mite de Sísif, literàriament també estem reinventant-nos sense fi.