ALBA ÀLVAREZ: "EL MEU REYKJAVIK ÉS UN REYKJAVIK IMAGINARI"

En l’actualitat dins de les xarcies socials podem trobar de tot, des de recomanacions culinaries fins a veus poètiques verges d’un interés remarcable com ara la de la valenciana Alba Àlvarez, propietària del blog Sol de mitjanit a Reykjavik, qui sota el mateix títol ha publicat en format de paper, dins de la col·lecció Mil poetes un país de l’editorial Germania, una selecció de setanta-quatre poemes que abans foren post del blog. El poemari  és d’un marcat realisme intimista que no per això obvia qüestions d’un marcat caràcter social i reivindicatiu. Un llibre que ens descobrix una veu amb un gran futur per davant.

P.- Com naix aquest llibre de poesia?

R.-Aquest llibre naix sense saber-ho. Sense saber que acabaria sent llibre, vull dir. Pel gener de 2010 vaig començar a escriure un blog i allí anava penjant allò que anava escrivint. Una de les coses bones que m’he trobat a la Catosfera és el feedback, pràcticament immediat, que t’hi trobes. Fas una nova entrada i de seguida algú et fa un comentari i sense saber com ni per què,  ja has connectat i amb això que tu sents i que has plasmat en paraules, has aconseguit emocionar. Mai haguera imaginat arribar a publicar un llibre, però gràcies a la xarxa i als Uendos, el que abans estava en un quadern a la prestatgeria de la meua habitació, ara arriba a altra gent.

P.- Perquè Sol de mitjanit a Reykjavík?

R.-Sol de mitjanit a Reykjavík, és el nom del meu blog i per tant, també havia de ser-ho del llibre, perquè ahí està l’essència. Quan vaig començar a escriure el blog, ho vaig fer perquè necessitava trobar un lloc on poder abocar sentiments que em pesaven massa; un lloc on poder gestionar-los, mastegar-los i digerir-los; un lloc on poder mirar-los de front, un poc des de fora per entendre’ls millor, per arribar a entendre’m millor. Llavors, el lloc el vaig trobar a la xarxa, però calia posar-li un nom, i en això van tindre part de culpa el grup de música de Els Amics de les Arts, que al seu Bed & Breakfast tenen una cançó que es diu Reykjavík i quan vaig escoltar-la vaig pensar “jo ara voldria estar tan lluny com ho està ella”. Anar-me’n ben lluny -ni que fora virtualment- a un lloc amb sis mesos ininterromputs de llum, perquè sempre m’ha fet un poc de por la foscor.

Per tant, el meu Reykjavík, és un Reykjavík imaginari (mai no he estat a la capital islandesa, és un viatge pendent), però s’ha convertit en un lloc necessari, on sé que sempre puc tornar, parar, respirar i tirar endavant, vinga com vinga la vida.

P.- Com has organitzat el llibre?

 R.-El ritme del poemari ve marcat pel meu dia a dia. Al remat, no deixa de ser un recull lineal en el temps d’allò que he anat vivint i sentint des de gener de 2010. Dins del llibre hi podem trobar records, emocions i reaccions.

P.- Què t'impulsa a escriure poesia?

 R.-La pregunta, en realitat, hauria de ser, Què t’impulsa a escriure? I la resposta, encara que sone desesperada, és que per necessitat. Escriure, des que recorde, m’ha ajudat a organitzar el meu jo, a comprendre’m i a comprendre el món. Si pots arribar a escriure-ho, pots explicar-ho i llavors, allò que semblava tan complicat ja no ho és tant. Si alguna cosa t’angoixa i la escrius, la càrrega emocional és redueix a la meitat, el paper és un confident mut. El full (o la pantalla) en blanc sempre és un repte, però anar cosint-lo a paraules acaba sent gratificant. Pense que és Juan José Millás el que diu que l’escriptura és com un bisturí elèctric, que fereix i cauteritza alhora i a mi, encara que semble una mica gore, m’agrada visualitzar aquesta metàfora. Escric per tot això i també escric perquè m’agrada.

P.- La teua professió de docent t'influencia d'alguna manera alhora d'escriure?

R.-No sabria dir-te sí la meua personalitat influencia la meua tasca docent o si és la tasca docent la que m’impulsa a ser com sóc, i clar, no pot ser d’altra manera, l’escriptura inevitablement ve influenciada per aquest fet.

Entenc l’educació com a motor de canvi social, crec en una escola capaç de canviar i millorar l’entorn que l’envolta, on tota la comunitat educativa hi té cabuda i tots ens nodrim de tots. L’escola no la fem només els mestres (no hauria de ser així, almenys) i no pot romandre tancada a la seua realitat més propera, tampoc pot ser el lloc on els alumnes venen a aprendre “coses”, ni pot ser l’edifici on romanen vigilats fins que els pares ixen de treballar...eixa escola, no aprofita per a res. Estime la meua professió, per això pense que ens cal un  canvi cap a la pedagogia sistèmica, què és un canvi real, basat en evidències científiques i no en ocurrències ni supersticions, com per desgràcia, ve sent la tònica general.

P.-  És el desamor l'altra cara de l'amor o ho és l'odi?

R.-La veritat és que no tinc ni idea. Supose que en una relació de parella, per exemple, on se suposa que hi ha amor, les dues parts són capaces de créixer juntes, de conèixer-se, d’evolucionar dins la relació a un ritme similar i llavors, probablement la cosa arribe a funcionar. Ara bé, odi o desamor? Igual només es tracta de dos camins on pot arribar una relació. El sentiment d’odi vindria donat perquè t’han faltat al respecte o perquè han traït la teua confiança i el de desamor potser arriba quan no s’és capaç d’acoblar eixos ritmes dels que parlava abans i aleshores, els interessos ja no són els mateixos. Altra cosa és que per diferents motius es considere mantindré una relació emmalaltida i això ja no té res a veure amb l’amor, només amb la comoditat. Crec que s’ha de ser molt valent per veure que una relació ha arribat a un punt de no retorn i prendre mesures al respecte. Al remat, la gent estima com pot, com sap, com li deixen.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-Els mateixos que em remouen com a persona. Els grans temes són els temes quotidians, els senzills, els d’anar per casa i potser no siguen massa grans, però sí són els que importen (els que m’importen). Escric sobre les coses que m’emocionen en el concepte més ample de la paraula, per això el poemari està farcit de sentiments més o menys amables que em desperten persones, records i també el nostre estimat i malmés País Valencià.

P.-.- Sota el teu punt de vista creus que hi ha una poesia de dones?

R.-La poesia és sensacions, sentiments, emocions...poesia de dones? Em sembla una manera injusta de limitar al sexe masculí. Si hi ha dones que escriuen poesia, aleshores hi haurà poesia escrita per dones. Si hi ha dones que lligen poesia, aleshores hi haurà dones lectores de poesia. Si canviem la paraula dones, per homes, aquestes frases són igual de vàlides. La poesia és poesia, la literatura és literatura i qui n’escriu (o ho intenta), ho fa des de sí mateix, des del que és i qui en llig, tria allò amb que connecta. No m’agraden aquestes etiquetes. Estic més perquè cadascú puga llegir allò que li agrada i el que és més important, que puga trobar-ho.

P.- Per quins poetes et sents influenciada?

R.-Estellés, Espriu i Salvat-Papasseit. Aquests autors són els primers que vaig llegir en la nostra llengua. A casa són bons lectors, hi ha molts llibres, però no gaire de poesia, així que a poc a poc em vaig fent la meua biblioteca i estic en fase esponja, deixant-me xopar per tot allò que vaig coneixent. Podria fer un reguitzell de noms, però tampoc li trobe massa trellat.

P.- Et tempta escriure prosa?

R.-Em tempta, em tempta...però anem a pams. Sóc poc sistemàtica, en l’escriptura també i per tant, em suposa un repte. Però els reptes estan per afrontar-los, no?