LUÍS VICENT: "LA CREACIÓ LITERÀRIA ÉS UNA ARMA CONTRA EL DESENCÍS VITAL"

Lluís Vicent és un home més conegut per la seua vessant de cantautor que per la de poeta, però no és cap nou vingut en el món de la poesia i alguns premis l’avalen. La seua poesia,  nascuda des d’un procés de construcció personal, mantén una distància mesurada amb el que són les seues lletres de cançons, la seua és una poesia elaborada des de la reflexió que no dubta d’acudir als grans mites de la cultura occidental per tal d’explicar allò que el mou i el commou, com en aquesta ocasió ho ha fet amb el mite de Sísif.

P.- Com naix aquest llibre de poesia?

R.-Vaig participar com a guitarrista en un homenatge pòstum al poeta Josep Maria Pinilla, i com a conseqüència vaig conèixer part de la seua obra. Anys després, rellegint Las Palabras del náufrago vaig voler fer un poemari en el sentit contrari o més aviat complementant aquest. Em semblava que, tot i que el dolor d’un humà és respectable, tan sols pot servir per fer que una altra persona, en una situació desfavorable i semblant es trobara acompanyat o comprés. Vaig voler anar més enllà, superar el dolor, traspassar la rancor, el desengany i cercar un nou paradigma constructiu i positiu amb el qual es pogueren identificar també les persones que passen cicles poc satisfactoris però de manera que se supera el “jo”, abraçant l’individu i la col·lectivitat, tendrament i gairebé revolucionària, on l’actitud positiva d’un sol ésser humà influeix molt positivament en molts altres de la seua influència, per superar les pors i emancipar-se, en definitiva, individualment i social.

P- Perquè has triat el mite de Sísif en aquest poemari?

R.-Bé, el poemari és el reflex d’un procés de construcció personal i voldria que fora també col·lectiu. La història d’un individu amb esperit de superació pot resumir o sintetitzar la història humana, salvant les distàncies i les circumstàncies, altrament superficials. O bé que l’ontogènia resumeix la filogènia. Quant a la història individual hi ha cicles on, en uns carreguem la roca pesadament i amb dificultat cap al cim, i en altres circumstàncies més favorables la deixem caure i descansem o analitzem el que hem viscut, deixem davallar la roca. El mateix passa amb la història col·lectiva o social, hi ha cicles de retrocés i cicles de progrés. No obstant el mite de Sísif era una espècie d’infern on aquest personatge sempre feia el mateix eternament. Les penúltimes paraules és una connotació del trencament d’aquest infern perquè s’aconsegueix l’emancipació com un procés natural, independentment de la veritat, però al no ser les últimes indica que el procés està a punt de finalitzar i encetar un altre en conseqüència, però encara s’arrossega el llast d’una roca feixuga, en forma d’antigues coneixences apreses i perjudicials per a l’individu, per mi mateix vull dir i també per la societat.

P.- Com has organitzat el llibre?

R.-L’he organitzat en dues parts. La primera molt menys extensa, formada per dos poemes tan sols. La segona per cent poemes curts i concisos d’ampla interpretació que arrelen en la natura humana, eixa que les convencions socials d’aquesta època, tamisades per la nova dictadura, l’econòmica, oculten o fins i tot ens fan viure contranatura.

La primera part és titulada La mort de l’avi. Són dos poemes que naixeren de l’emancipació que em va suposar veure la meua família, com gairebé totes les d’aquesta hipermodernitat, disfuncional. Allunyar-se dels simbolismes familiars i de les afeccions i veure les coses tal com són. És també una part on a partir de la defunció del meu avi, deixe d’acceptar certes suposicions que no havia qüestionat mai, per respecte, però un cop morta la persona d’on emanaven totes aquestes incoherències i, perquè no dir-ho, conseqüències nefastes per als supervivents, m’emancipe dels meus orígens, acceptant-los al mateix temps, però tenint present que cadascú és només responsable de la seua pròpia vida i no de la de son pare, sa mare, el seu oncle, o el seu avi, etc.

La segona part és titulada Amb tres ferides: la de l’amor, la de la vida, la de la mort, en clara referència a un poema de Miguel Hernández. Consta de 100 poemes on intente capgirar uns versos que naixien del desengany més profund, cap a uns de construcció positiva i d’amor. Són versos d’autoestima i de llibertat sense declarar-la, doncs no hi ha presó més gran que aquesta recerca de la llibertat en majúscules, diga’m que quan u o una s’emancipa de veres deixa de brandar el mot llibertat com una bandera, però la defensa i viu amb ella.

P- Què t'impulsa a escriure?

R.-M’impulsa a escriure diverses coses o circumstàncies.

Quan era més jove militava en col·lectius veïnals, estudiantils i societats cíviques, clarament d’esquerres. Em vaig desencisar no perquè els meus principis trontollaren sinó perquè no vaig comprendre que la implicació de cada persona és particular i només depèn d’ella. Cap dels col·lectius no va funcionar i els disgustos eren molts. Vaig arribar a la conclusió que les col·lectivitats humanes d’acció social estaven destinades a fracassar, eren com gàbies de grills, o cors desafinats, així que vaig proposar-me difondre el missatge per altres camins que no foren l’acció purament política, sinó mitjançant la música i la poesia. És per això que encetí una carrera com a cantautor i més endavant com a poeta.

Un altre motiu és que l’escriptura significa una espècie de teràpia per no sucumbir al neguit o al fracàs vital. És cert que també necessite expressar en paraules, encara que aquestes siguen limitades, uns sentiments, unes intimitats, etc. En definitiva donar llum a unes realitats tendres o esmolades, amoroses o rabioses, que d’altra manera quedarien en la foscor, sense poder veure-les clarament.

I l’últim motiu és, com deia Passolini, fugir de la solitud. Compartisc amb ell i trobe que amb tots els escriptors que la mort no és no poder dir res, sinó la perfecta incomprensió dels pensaments i sentiments d’una persona per part d’una altra. La solitud en definitiva és la incomunicació, la qual pretenc destruïr. És més pense que és un dels mals que més ens sacseja als individus a principi del s. XXI, donat el discurs oficial del pensament únic on s’exacerba un individualisme mal entés.

P.- Hi ha un Lluís Vicent cantautor i un altre Lluís Vicent poeta?

R.-Òbviament no. Jo no puc deslligar-me de mi mateix, com diria el company Ovidi Montllor. El que sí és cert és que bé la cançó o bé el poema són formats diferents, que tenen qualitats expressives diferents, inclús suports diferents. Una cançó ha de ser més directa, que s’entenga a la primera, almenys el missatge que es vol llançar, metre que un poema permet ser llegit i rellegit tantes voltes com calga. No comptem tampoc que la poesia recitada, davant el públic és molt més sofrida que la música.

Certament crec que com a cantautor he comés molts errors per desconeixement del món de les arts escèniques (anar amb banda de rock, no saber a qui recórrer, etc) però que ara estic esmenant a l'anar jo sol amb la guitarra, i és ací on trobem el lligam amb el Lluís Vicent poeta, doncs la paraula recobra la seua ponderància i importància.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

R.-Em preocupen més temes com a poeta que com a cantautor, més que res pel format, ja que el paper escrit permet una major reflexió. L’amor en la vessant més general (amor fratern, passional, a u mateix, etc)és un gran tema, l’emancipació individual i col·lectiva també ho és. La justícia, derivada no de la legalitat sinó de la idea d’equivalència també ho és. Els últims poemaris que estic escrivint parlen del temps, del pas del temps i de viure en el present com únic context que existeix realment. M’emociona escriure sobre una filosofia de vida que beu des de les arrels dels cristianisme fins al més modern budisme, quant a actituds i valors. I, com no, la rebel·lia, coma eina necessària per aconseguir per exemple certes metes socials. De totes formes estic aprenent i potser d’ací uns anys puga escriure sobre altres temes, l’ésser humà és un etern aprenent, en estat perpetu de superació. Això em recorda, que també, sí, també, m’interessa el tema de la pau interior.

La mort també té un pes, però no deslligada de la vida, sinó com una part més d’aquesta, natural. I l’ateisme visceral que sent. En definitiva tot es pot resumir en la felicitat humana que és un art, que amb disciplina i voluntat es conquereix i és la fi última de tota vida humana.

P.- Per quins poetes et sents influenciat?

R.-Miguel Hernández, Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Ángel González, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i en el passat per Leopoldo María Panero.

Sobretot són poetes i poetesses molt compromeses amb el seu temps i universals. Poetes que saberen transcendir-se a sí mateixos i fer de la seua vida una obra d’art, excepte aquest últim, Panero.

En realitat m’agrada “picar d’ací i d’allà”, trobe que totes les persones tenen alguna cosa bona que dir, si més no, útil.

P.- Quins són els músics que han deixat més petjada en les teues composicions musicals?

R.-Són molts compositors els que han passat per les meues orelles i m’han influenciat. Quant a composicions reggae, indiscutiblement Bob Marley i Peter Tosh. L’últim que componc és cançó de cantautor nordamericà, i ací trobem a Bob Dylan, Lou Reed, Tom Waits, Johnny Cash, David Bowie, etc. I és en aquest registre on em trobe més còmode.

De totes formes, no em tanque a res, la vida és massa llarga per centrar-se només en un únic tema o estil musical.