26.10.12

RAFAEL MESADO: " SI HI HA ALGUN PARADÍS ESTÀ ACÍ"



La paraula Samsara ve a definir un concepte del pensament hindú que defineix el cicle de la reencarnació o el renaixement. Sota la gran d’aquest filosofia del subcontinent indi Rafael Mesado ha escrit un llibre de poesia  reflexiu on es pregunta sobre la vida i la mort i el pas del temps, temes que sempre han preocupat a l’ésser humà.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
R.- Sempre escric en qualsevol circumstància, sempre que tinc paper a l’abast o estic al davant d’un ordenador. Paper o pantalla em semblen el mateix, un mitjà on es registren les emocions, els sentiments i les subjectivitats, que són la base del llenguatge poètic. Aquest poemari està escrit durant el temps mort (encara que no hi ha cap) de les classes de l’institut, a les sales d’espera dels metges, als bancs del carrer, a casa, a l’estudi…
P.- Perquè del seu títol?
R.-El títol és un concepte del budisme mahayana. Si el budisme hinayana posava l’accent al nirvana, el mahayana vol remarcar l’interés del samsara, l’ací i l’ara de l’existència. Per això, crec que nirvana i samsara són la mateixa realitat. Si hi ha algun paradís, està ací.
P.- Com l'has estructurat? 
R.- El llibre està estructurat com un mandala hinduista per a la meditació. Te quatre parts que es corresponen als quatre elements de la existència. A més el mandala expressa com la esvàstica hinduista o el yin-yang del taoísme el moviment orgànic i infinit de la vida. Per això, hi ha altres parts que són una reflexió sobre aquestos conceptes.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Un poeta és, indubtablement, allò que llig. Però, no allò llegit solament, és també allò que mira, allò que escolta, allò que sent, allò que experimenta.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima o et resulta indiferent?
R.-Pel meu tipus de poesia, que té més paral·lelismes amb la poesia lliure o avantguardista, de signe visual en ocasions, el meu discurs ha de trencar els murs de la poesia clàssica. Potser que, com li deien a Salvat-Papasseit, no sé rimar poemes.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.-També soc pintor pop-art. El millor elogi com a poeta és el fet que hi ha gent que em diu que li agrada més com escric que com pinte. La pitjor crítica sempre és la inferència. Molt més que les frases que escoltem moltes voltes: “això no es pot publicar” o “el seu poemari no ha sigut premiat”.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.- Com Carlos Edmundo de Ory, els meus poemes sempre intenten expressar el misteri de la existència.


P.-.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- Hi ha molts poetes interessants, però així de moment puc citar a Salvat-Papasseit, Arthur Rimbaud, Joan Brossa, Pere Gimferrer, Leopoldo María Panero, Vicente Aleixandre, Carlos Edmundo de Ory, Allen Ginsberg o Walt Witman.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.-M’hagués agradat escriure Poeta en Nueva York de Lorca, trobar aquell llenguatge lliure, surrealista i radical. I, com ell, haver fet aleshores aquella crítica demolidora de la civilització occidental. Avui continua sent un llibre de rabiosa actualitat i permanent indignació.
            D’altra banda mai no seria capaç d’escriure Nabí de Josep Carner. No sent cap identificació ni amb la seua temàtica, ni amb la seua poètica. Tampoc hi ha cap paral·lelisme de la meua poesia amb la d’autors realistes com Blas de Otero o Victoriano Crémer.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.- Potser, recomanaria el primer de tots, que es titula “Realitat” que parla de la mort des d’una altra perspectiva. Perquè la mort forma part de la realitat que vivim instant a instant. No morim al final de la vida, morim a cada instant que transcorre.

25.10.12

CARLES ALÓS: "SENSE L'EXPERIÈNCIA VITAL NO HI HA RES"



Carles Alós és un poeta de la ciutat de València amb arrels en la Ribera Alta. Després d’un temps de tempetejos literaris a través de les noves tecnologies ara ens ofereix un llibre de poesia, Bacs de vidre, farcit d’imatges colpidores.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
R.- Bacs de vidre és un llibre que arreplega un conjunt de poemes escrits fa més o menys any i mig. He intentat incorporar els poemes que formaven un cos, una unitat. Hi ha poemes de temàtiques diverses però el fil conductor és el mateix.
P.- Perquè del seu títol?
R.- Crec que el títol és una prolongació del poemari, és un conjunt de sentiments que causa dolor però, alhora, és plaent, és la doble cara d'una moneda. Per la part de davant el goig i l'alegria i per la part de darrere una fiblada perllongada
P.-Com l'has estructurat?
R.-El poemari no té cap subdivisió, és una mena de retall, d'instantànies fugisseres. M'atreviria a dir que el primer poema del llibre és la portada, molt significativa.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
R.- Pense que més que allò que llig, és allò que sent i allò que viu i no viu. La lectura serveix com una mena de motle però sense l'experiència vital no hi ha res.
P.- Tens un bloc en el que regularment publiques la teua obra poètica,  què t'atrau de les noves tecnologies? i què del format tradicional de paper?
R.- Fa tres anys em vaig fer un blog perquè em vaig adonar que tenia molt que compartir, aquesta és l’adreça .http://goticflamiger.blogspot.com.es/  De les noves tecnologies m'atrauen moltes coses, crec que és una ferramenta necessària i amb la qual pots arribar a molta gent. Particularment mai canviaria un llibre en paper per un amb altre format, té un encís insuperable.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.- Els elogis i les crítiques cal agafar-les amb mesura, a més, no hi ha molta gent amb sensibilitat poètica. Una vegada un amic em va dir d'un poema que es notava que l'havia escrit jo i es una cosa que em va omplir.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-La meua és una poesia que té un deute amb la terra, tots éls poemes estan marcats. Ara bé, partint d'ací hi ha diverses vessants: la mort, la infantesa, l'amor, l'erotisme
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- León Felipe fou un poeta que em colpí bruscament i que marcà la meua poesia. M'agraden els poetes desarrelats, la poesia vitalista. Estellés també em marcà molt i també altres poetes com Vicente Aleixandre, Mahmud Darwish, Dámaso Alonso, Josep Palau i Fabre...
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
R.- Hi ha dos llibres que han marcat la meua vida fins ara. El primer fou Ganarás la luz de León Felipe, un llibre més que torrencial que arrelà fortament a dintre meu i el segon és Pasión de la tierra de Vicente Aleixandre, un llibre ple d'erotisme en prosa poètica. El llibre que més m'ha costat llegir és l'Hiperió de Hölderlin.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
R.-Crec que el poema nombre XXI " Em vaig pegar la volta.." és una bona sintesi del que és el llibre. Cada poema té el seu lloc al llibre però em sembla que aquest és la frontissa que l'articula tot.

CAMINS AL SUD ES PRESENTA A LA BIBLIOTECA DE SAGUNT



El polític i professor Quico Fernández fou l'encarregat de presentar la que és la primera novel·la de Sergi Durbà, Camins al sud, el passat dia 24 d'octubre a la Biblioteca Municipal Cronista Chabret de la capital de la comarca del Camp de Morvedre. L'acte va ser moderat per l'escriptor Albert Forment.
Fernández va parlar de Durbà, que en un temps fou alumne un dels seus millors alumnes, i del llibre, del qual va dir que partix d'una experiència vital i professional que l'autor ha sabut literaturitzar amb humor i ironia.
Sergi Durbà davant d'un públic molt proper conformat per parents, amics i veïns es va emocionar en llegir alguns passatges del llibre en els quals parla de la seua passió per la llengua i pel seu ofici de docent.


Camins al sud és un llibre necessari en un país, com és el valencià, en el que la política educativa i normalització de la llengua es fa sobre premisses d'una gran hipocresia ideològica.

24.10.12

PLUJA I LITERATURA EN UN CAP DE SETMANA D'INTENSA ACTIVITAT LITERÀRIA

Ja ho anunciavem el passat quinze d'octubre, el cap de setmana anava a ser mogut i no es referíem a l'oratge que també ho ha estat, sinó que anava ser un cap de setmana ple d'activitats literaries que tenien com a eix la presentació en diferents localitats valencianes de llibres de les diverses col·leccions de l'editorial Germania.


Així el divendres 19 d'octubre, a la Casa de Cultura de Puçol, Antonio Murgui presentava la seua novel·la Los libros mojados, l'acompanyava a la taula l'escriptor Manel Alonso el qual va oferir al públic assistent la seua partícular visió del llibre. L'acte es va tancar amb la lectura de diversos passatges del llibre.


També el divendres però al Centre Cultural de La Pobla de Vallbona, els poetes Ivan Brull i Jaume Pérez Montaner presentaven el llibre de poesia El plany de les les lletres ferides d'Enric Sanç. Tanca l'acte el cantautor Carles Pastor acompanyat del violinista Jordi Silvestre.




Alba Camarasa, el divendres 19 d'octubre a la sala d'exposicons del Museu de la Festa d'Algemesí, dins dels actes de la Muixarola 2012, va presentar el seu nou llibre de poesia La farina que admeta.


El dramaturg Manuel Molins, el professor Carles Forés i la cantant de cant d'estil Empar Torres van participar en la presentació el divendres 19 d'octubre de la novel·la de Pau Marqués Col·loquis de Canet.
Segons Carles Forés la novel·la de Marqués és "un petit manual sobre la llibertat", mentre que per a Molins "les referències literàries amb les que compta aquesta última novel·la de Pau Marqués la inserten en la narrativa mediterranea"



El dissabte 20 d'octubre a l'Ajuntament de Montesa, Josep Manel Vidal presentà el seu llibre de poemes El teu nom és un ésser viu, l'acompanyava l'escriptor Manel Alonso, que va donar alguna de les claus de la poesia de Vidal. Tot seguit l'autor acompanyat a les guitarres per alguns membres del grup musical Barbaritats va fer una lectura comentada dels seus poemes. Va tancar l'acte l'actuació de Barbaritats interpretant dos cançons sobre poemes de Vidal.

17.10.12

ALBA CAMARASA: «HE VOLGUT REIVINDICAR QUE LA POESIA ÉS UN REFLEX DEL QUE VEUS A FORA, O DEL QUE T’INVENTES»



Nascuda a Guadassuar, Alba Camarasa Baixauli, resideix en l’actualitat a la comarca del Baix Camp, ja que forma part d’eixe gran contingent de joves valencians que després d’acabar la carrera universitaria han tingut que emigrar a Catalunya per tal de poder-se guanyar la vida en la docència. La farina que admeta és el seu tercer poemari i en ell trobem a un autora més madura, més sòlida i capaç de construir amb una aparent senzillesa uns artefactes poètics amb una gran carrega emocional.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del poemari La farina que admeta?
R.- La farina que admeta respon a un recull de poemes que he escrit d’uns anys a ara, elegits no tant per un criteri temporal, com per una qüestió de concepte, de missatge.
P.- Perquè del seu títol?
R.- El seu títol, com es pot entendre al llegir el llibre, ve per les receptes de les dones de la meua família, que en molts casos eren un seguit d’ingredients acabats amb l’expressió "La farina que admeta”. És a dir, et donaven totes les quantitats, menys la de la farina, per la qual cosa el resultat de la recepta era incert, i depenia en gran part de qui l’executava. A part del simbolisme quotidià al que remet, ve a dir que cada experiència, malgrat que se’ns pauten alguns elements, sempre té una part no apresa a la qual li hauras de trobar tu la mesura. Defensa la possibilitat d’equivocar-se, en definitiva.
La comparació amb termes culinaris enllaçava bé amb el que volia dir: l’expressió dels elements més bàsics, més primaris, fugir dels artificis. Reivindicar les coses senzilles.
P.- Com l'has estructurat?
R.-L’he estructurat en tres parts: la primera que parla de la quotidianitat més absoluta. Des dels viatges en tren, fins a les ferides obertes que s’amaguen dins de casa, una sèrie de poemes domèstics en un sentit ben ampli. La segona part, uns quants més dels elements bàsics que deiem, la passió, la intimitat, units per un element comú i igual de senzill com és la sal. La tercera i última part, és una visió desdramatitzada del que representa per mi la literatura, tant llegida com escrita. Tinc una visió poc convencional del que és la poesia, i escriure sobre això era la millor manera per expressar-ho, que la poesia no és sempre profunditat, també és entreteniment.
P.- Amb anterioritat has publicat Dreceres i naufragis i Apologia dels dies. Què aporta de nou a la teua trajectòria poètica La farina que admet?
R.- Aporta més seguretat sobre allò que escrit, més revisions, més cura. Més maduresa pel sol fet que ho vaig escriure fa uns quatre anys, que poden parèixer poc, però en els quals he llegit molta poesia, he parlat amb molts poetes, i he après a ser prudent amb allò que escric, també. De totes maneres, considere que encara estic en un procés exploratori en quant a la poesia, i això fa que puga tindre tons diferents, sense una identitat definida.
P.- Un poeta és allò que llig?
R.- Un poeta no és poeta si no llig, i d’això pecava jo fa uns anys, de no llegir prou. Però és allò que llig i allò que viu (o que no viu), i aquells amb qui parla, tot processat mental i emocionalment, m’atreviria a dir. Si només fóra allò que llig, seria un plagi discret i res més. Hem de ser sedàs, i afegir la farina al nostre gust, si em permets continuar amb el símil.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
R.-Els elogis sempre me’ls agafe amb pinces. L’elogi és fàcil i gratuït. Els premis dels quals m’han considerat mereixedora, o que algú “no iniciat” en la poesia vinga a veure’t i n’isca content, això són elogis per mi.
Respecte a les crítiques, la gent no s’atreveix a fer-te’n, i és llàstima perquè de vegades tenim una visió esbiaixada d’allò que escrivim. Alguna vegada m’han dit que faig crítica social. No és que m’ho prenga com una crítica negativa, però és que fer crítica social no és el meu objectiu. Si ix com a resultat en algun poema, ho accepte, però no és la meua intencionalitat.


P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-Cap que no em preocupe com a persona. Sóc educadora social i amb això és cert que puc tindre més sensibilitat pels temes d’injustícia social, però no com a leitmotiv. O les circumstàncies vitals que he tingut, que hauran influït en la poesia que escric, però sóc defensora de què la poesia no ha de ser necessàriament autobiogràfica. Precisament amb aquest recull he volgut reivindicar això, que la poesia és un reflex del que veus a fora, o del que t’inventes. Sense causes motores, sense exhibir necessàriament, sense metafísica.
P.- Creus que hi ha una poesia de dones?
R.- Si férem un anàlisi global de la poesia escrita per dones, probablement hi trobaríem trets comuns. Vocabulari, temes reflectits, discurs implícit... Però no m’agrada parlar de poesia de dones, de la mateixa manera que trobaria absurd (quan no injust) parlar de poesia escrita per persones que fan més d’un 1,80. Als homes se’ls pregunta si hi ha una poesia d’homes? Si les dones escriuen “diferent” perquè hi ha un condicionament cultural, o perquè volen, no ho sé. No sé si el meu estil respon al cànon femení, però encara que fora així, això no em seria rellevant. Sóc dona com sóc moltes altres coses.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- He de reconéixer que, a part de la inevitable atracció que sent per la poesia d’Estellès (elemental, ja ho sé), sóc poc de poetes fixos. He llegit clàssics, però tinc tendència a llegir poetes més actuals, de la meua generació o anteriors, perquè connecte més amb ells, m’aporten emoció més directament. Internet és un gran aliat, en este sentit, perquè et permet fer molts tastets pels quals desprès adquiriràs llibres.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit?
R.- No sabria dir un llibre en concret. Però sí poemes que et fan pensar si has de continuar escrivint, quan altres ho han fet abans i millor que tu. Però és un motiu més per seguir llegint, al capdavall.
P.- En el passat van assistir algun taller literari. Què et va aportar com a poeta? Creus que són necessaris?
R.- Necessaris no són, però són molt interessants. Jo vaig assistir a un taller amb Josep Piera i tot el seu carisma, i amb el mestratge de Teresa Pasqual, que per mi va ser inspiradora. Perquè et motiva a provar i escriure, però sobretot perquè t’aporten la seua experiència, que utòpicament desitges per tu. Que les persones que literàriament admires et facen de mestres és molt gratificant. I d’ells m’he emportat amics amb qui parlar de poesia sense semblar una espècie en extinció.

16.10.12

ENRIC SANÇ: «DE LES EXPERIÈNCIES VISCUDES NAIXEN FERIDES»



Fa uns dies, a les pàgines del diari Levante-El Mercantil valenciano, l’escriptor Francesc Mompó parlava del primer llibre de poesia d’Enric Sanç, El plany de les lletres ferides, com “...un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos espais físics i onírics.”, però qui millor que el seu autor per a què ens parle del procés creatiu i de la visió que té de la creació poètica.

P.- Com naix el seu llibre de poesia?
R.-El meu poemari naix gràcies a un correu electrònic rebut un dia des de la direcció literària de l’editorial Germania. Pense que sense ell no haguera estat possible perquè entre altres coses encara mai no havia participat en cap concurs de poesia, tan imprescindibles hui en dia per a poder editar. Tampoc no havia enviat cap escrit meu a una editorial. Per tant va ser una sorpresa i un orgull que una persona de la talla del director literari d’aquesta editorial d’Alzira es fiqués, de sobte, en contacte amb mi. La tasca d’ell i de l’Editorial Germania en donar a conèixer noves veus poètiques ens està oferint una nova il·lusió a tots aquells que escrivim en la nostra llengua i encara no havíem tingut l'oportunitat de publicar.
Els primers versos daten de l’any 2010 que va ser quan em vaig decidir a crear un bloc i omplir-lo amb allò que anava escrivint. Per aquells dies vivia entre València, Gandia i la Platja de Daimús a la Safor, feia molts passeigs per la platja, la muntanya, els carrers de pobles i ciutats..., i anava anotant tot allò que em passava pel cap. Dos anys i mig després continue passejant, escrivint i llegint tot el que puc. Ha esdevingut una dèria per a mi, sobretot llegir.
P.- Perquè del seu títol?
R.- De les experiències viscudes naixen ferides, que una vegada expressades en lletres es planyen contínuament. Després segueixen endavant fins a la propera nafra, la qual si no et mata et fa més fort, com dos vaixells que s’afonen en la nit. (Les ferides i les lletres, una vegada expressades, dolen menys). D’altra banda, com deia Pessoa, “el poeta fins i tot fingeix el dolor que ell mateix pateix”, com les planyideres (antigament, dónes llogades per a plorar els difunts aliens) que fingien el plor amb refregues de cebes als ulls. Així les nafres escrites esdevenen, ja bé vinguen de la realitat o de la imaginació, un somni: un mer trànsit cap a la mort del dolor. En una paraula: teràpia. Una vegada t’has lamentat ja només et queda, com l’Au Fènix, ressorgir de les teues pròpies cendres. D’ací el títol, “El plany de les lletres ferides”.
P.- Com l'has estructurat?
R.- Els primers poemes són en realitat els darrers que hi vaig escriure. Pense que hi ha una important evolució sobretot en el que fa referència a la qualitat dels versos. Podríem dir que existeix un ordre cronològic invers, començant del present i anant cap el passat, però no exactament és així del tot.
P.- He observat en el teu llibre una certa obsessió per la mètrica a diferència de molts companys de generació que prefereixen el vers lliure i fins i tot la prosa poètica. Perquè?
R.-Me n’alegre molt que em faces aquesta pregunta. Molts dels meus poemes del llibre, inclús els darrers inèdits, són sense rima ni ritme. No obstant, crec que si una cosa diferència la prosa de la poesia, és la forma. Per això no estic massa orgullós ni content d’ells. Un poema pot expressar molt o tindre alguna imatge bonica i aconseguida, però això també es pot assolir en la prosa. És molt difícil seguir una tradició poètica tan important i amb escriptors tan bons de la nostra cultura en tots els seus segles d’història. D’altra banda pense que s’ha d’aprendre a versar mètricament si volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat. També m’agradaria afegir que tinc escrit i presentat a un premi un segon poemari, molt més treballat on es pot observar una gran varietat de poemes entre el respecte a la mètrica més tradicional: sonets, decasíl·labs, etc., el vers lliure, i àdhuc la prosa poètica.
P.- Què t'impulsa a escriure poesia?
R.- Hui en dia per a mi la poesia ho és tot. Canalitza els meus sentiments i emocions, m’engresca a continuar llegint i aprenent i en definitiva em fa passar els dies trobant-me a mi mateix. Pense que vaig caure en el parany dels versos per pur atzar i ara ja és tard per a lliurar-me d’ella. Una vegada tombes, és per a tota la vida, crec.


P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
R.-Una barreja entre el silenci personal i el crit social.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
R.- En són tants que m’és difícil d’anomenar alguns. Pense que tots m’aporten alguna cosa. Ara bé hi ha els qui m’han colpit i influït fortament alhora d’escriure (o això m’agradaria creure) com Ibn Khafaja, Charles Baudelaire, Omar Khayaám, Ramon Guillem, Marc Granell, Joan Brossa, Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Josep Piera, Salvador Jàfer, Francesc Mompó, etc.
P.- Durant l'any passat vas assistir a dos tallers literaris en les universitats politècnica i literària. Què t'han aportat com a poeta? Creus que són necessaris?
R.- Els tallers de Pérez Montaner i Ivan Brull m’han aportat moltíssim: el coneixement, el saber, la mida, noves i enriquidores lectures. En definitiva una nova mirada cap a la poesia. A més a més, compartir dóna gustet, i als taller comparteixes molt, tant en els professors com en els companys. Aprenem tots, uns dels altres.
Per a mi si han estat necessaris aquests tallers per a formar-me i continuar aprenent de la tradició poètica. Ara bé no crec en les mateixes fórmules per a totes les persones. Cadascú ha de trobar el seu camí.
P.- Tens un bloc en el que regularment publiques la teua obra poètica, què t'atrau de les noves tecnologies? i què del format tradicional de paper?
R.- Sóc un ferm defensor del paper. Normalment utilitze el transport públic per a moure’m per tot arreu i mai no em falta un llibre i una llapissera per a subratllar i escriure tot allò que em sembla important o les idees que m’aporten les diverses lectures. Després m’agrada aplicar aquests coneixements als meus versos, barrejant-los amb experiències personals o d’altres. Malgrat tot, el que més m’atrau de les noves tecnologies és la capacitat que té internet per a fer arribar la teua obra a qualsevol racó del món en un mateix instant. Per a mi açò és verdaderament increïble. El bloc, ni més ni menys, ha estat el punt de partida per a donar a conèixer els meus escrits.

L'ESCRIPTOR ENRIC SANÇ PRESENTA EL SEU POEMARI "EL PLANY DE LES LLETRES FERIDES"


Per Francesc Mompó

El pròxim 19 d'octubre tindrà lloc a la Casa de Cultura de La Pobla de Vallbona la presentació del poemari d'Enric Sanç i Ferrandís "El plany de les lletres ferides" (Col·lecció Mil poetes un país. Editorial Germania, Alzira  2012). L'obra és un recull dels primers versos de l'autor valencià resident en aquesta localitat de la comarca del Camp del Túria.
Uns poemes novells i tendres que conviden a tastar un llibre que tracta de viatjar amb el lector per diversos índrets físics i onírics. On els mots es gronxen segons l'estat d'ànim d'uns versos que van cercant eixa raó continguda en una estrofa de dues cares. L'autor tracta de despullar-se cercant el mot just en un llenguatge acurat, violant rimes i ritmes, i assajant de donar-li forma i color a les paraules.
L'acte serà presentat pels poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan Brull. També estaran acompanyats pel cantautor Carles Pastor i Jordi Silvestre al violí, els quals deleitaran al públic amb dues o tres cançons del seu repertori, així com recitaran poemes del propi Pérez Montaner.
****

Publicat al diari Levante El Mercantil Valenciano el dia 15 d'octubre de 2012

15.10.12

UN CAP DE SETMANA AMB MOLTA ACTIVITAT

El pròxim cap de setmana, concretament el divendres deneu d'octubre i el dissabte vint, l'editorial Germania organitza en diverses poblacions valencianes, en col·laboració amb diferents entitats i institucions, un total de cinc presentacions.


Així el dia deneu a les 19, 30 hores a la Casa de Cultura de La Pobla de Vallbona (Camp del Túria) els poetes Jaume Pérez Montaner i Ivan Brull presentaran el llibre de poesia El plany de les lletres ferides del que és autor Enric Sanç.


 També a la mateixa hora   a Algemesí (Ribera Alta), al Museu de la Festa, dins dels actes de la Muixerola, Alba Camarasa presentarà el seu llibre de poesia La farina que admeta.



A les 20 hores a la Casa de Cultura de Puçol (Horta Nord), l'escriptor Manel Alonso i Català presentarà la novel·la d'Antonio Murgui Muñoz Los libros mojados

també a la mateixa hora  però al Club Diario Levante de la ciutat de València,  Carles Forés, Manuel Molins i Empar Torres presentaran la novel·la Col·loquis de Canet de Pau Marqués.



El dia vint, a la plaça de la vila de Montesa (La Costera) dins dels actes de la Fira Medieval l'escriptor Manel Alonso presentarà el llibre de poesia El teu nom és un ésser viu de Josep Manel Vidal. L'acte el tancarà la interpretació d'alguns poemes de Vidal per part del grup musical Barbaritats.
Un cap de setmana que no és més que el preludi d'una tardor que ve carregada d'actes culturals  al voltant de les novetats literàries de Germania.

3.10.12

SERGI DURBÀ PRESENTA A LLÍRIA "CAMINS AL SUD"


L'escriptor de Sagunt, Sergi Durbà, presentarà el dia 5 d'octubre a les 19,30 hores, al Casal Jaume I de la comarca valenciana del Camp del Túria, la seua primera novel·la Camins al sud.
Sergi Durbà Cardo va nàixer a Sagunt (Camp de Morvedre) l’any 1979. És, per tant, un escriptor jove format durant els primers anys de la democràcia i criat al caliu de les arrels populars i mediterrànies. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, actualment combina la docència en un institut de secundària amb la creació literària, activitat aquesta última que s’ha vist reflectida en nombroses col·laboracions als mitjans de comunicació, en un conte premiat per l’Escola Oficial d’Idiomes de València: Les coses com siguen (2006) i, sobretot, en el seu bloc personal Costumari Durbà www.costumaridurba.blogspot.com. Amb Camins al sud, irromp en el panorama literari valencià.
Camins al sud és una narració valenta i carregada d'ironia basada en l'experiència personal de l'autor com a professor de valencià. Una crítica mordaç a un sistema i a unes polítiques educatives que continuen demostrant dia a dia la seua ineficàcia.