12.11.12

POEMES DE LA NINA LIBÈL·LULA




Per Josep Manel Esteve

Parlar de Miquel Català és parlar de l’inici d’una veu poètica, d’una eclosió que només té l’aparença de tardana. El Miquel, lector, cercador de paraules, ocurrent en la conversa, és també un divulgador de lletres i de poetes en la xarxa. Hi ha, per tant, un Miquel format en la seua experiència vital, pedagog hàbil i juganer, preexistent abans de la producció de la seua “nina libèl·lula”.
            D’alguns poemes que, finalment, componen el llibre que ara presentem, Poemes de la nina libèl·lula, ja ens n’havia donat un tast per Internet al seu bloc literari. Tornar a llegir-los aplegats en aquesta edició de Germania, és veure el joc de construcció que l’autor ha treballat des del poema com a expressió individual, que ens arribava a través de la pantalla de l’ordinador acompanyat d’il·lustracions fotogràfiques suggerents, al castell de significacions noves que ara tenim a l’abast amb el despullament de la paraula impresa sobre paper.
            Els Poemes de la nina libèl·lula ens poden semblar en una primera ullada, senzills, nus, desproveïts de complexitat o massa breus. Escriure poemes sobre l’amor i el pas o la permanència del temps, pot semblar recurrent quan ja tants hi ha insistit. És ací, precisament, on rau l’envit, l’aposta personal d’aquest autor que camina per un llenguatge situat entre l’expressió popular, a vegades el joc infantil, i els símbols propis entorn dels quals bastix el seu particular i suggerent “petit món”:
                        el meu món és tan petit
                        que em cap al palmell de la mà
                        que em cap dins d’una sabata
                        o en el cabàs de la gata
            Tota una declaració d’intencions que no pretén assentar càtedra ni descobrir-nos una realitat que puga semblar massa transcendent o una experiència allunyada del dia a dia. És, tanmateix, una poesia onírica del somiar despert que el condueix a l’ofici de l’escriptura, guiat per una constant, en tot el seu poemari, l’Illa del desig:
                        tinc un calaix ple de lletres
                        ................................................
                        i una illa de desitjos
                        els desitjos plens de trenes
                        les lletres per a fer poemes
            Una poesia d’erotisme suggerent i matisat, que se’ns fa molt física en un món de comunicació, potser excessiva, a través d’Internet, però que ens roba l’ara i ací, ens roba la presència del moment, l’olor, el joc de la mirada de l’interlocutor. Així ens ho diu en el poema Manca la pell, “...és el que té/ la comunicació/ cibernètica.../els calfreds, la temperatura, la tebiesa/d’algunes zones/dels nostres cossos”.
            La dona és receptora, en un diàleg continuat, d’un discurs que juga amb la seua presència subtil o l’absència dolorosa. És la fugacitat d’aquesta libèl·lula, utilitzant el seu símbol, Campaneta, de qui diu: “te’m fas present per uns moments”, i, a qui apostrofa dient: “és l’hora de Peter Pan”, símbol de la detenció del temps i del desig.
            Aquest joc simbòlic permet a Miquel descobrir-nos l’altra reflexió universal que acompanya els seus versos, la reflexió entorn al temps esmunyedís que fluïx imparable, però que pretén aconseguir fixar a través de l’escriptura.
            El rostre de la seua nina (ara “libèl·lula”, ara flor “silvestre”, “fada”, “sirena” o “la nena que portes dins”) és l’espill d’un jo poètic que gaudix de la sensualitat, la contemplació i l’admiració en el sentit més pregon de la paraula. Aqueix tindre de qui AD-MIRAR-SE, servir-se de la llum que irradia, del suggeriment de la jovenesa que perdura; és la seua versió vitalista en una poesia de l’optimisme, de la joia d’existir i de dir. És un constant “jo em meravell”, com ho hagués dit Llull, davant el món i la bellesa. És la constatació de L’home despullat que apunta una clara intenció a l’altra banda de l’espill, a través de l’exercici de la poesia:
                                    ser home despullat
                                    o morir de pena
                                    .................................
                                    dia que passa no torna
                                   sirena amorosa
                                   de l’illa calmosa.
            El poema ens fa sentir l’escriptor que es pot aturar en un punt del temps i fer una instantània de la “nina” que alça el vol, i és en aquest punt on vol preservar el temps o reconstruir-lo.
            A vegades, descobrim un to elegíac, quasi una lamentació pel paradís perdut de la infantesa on “de petit volava”, d’altres, un centrament en l’experiència de l’adult: “he comprés que el temps no cura misèries”.
És potser en el poema La roda del temps on Miquel ens revela més clarament el pas cíclic del temps:
                                    i torna a començar
                                    la roda del temps
                                    que marquen les llunes       
                                    i el calendari 
            I, a través de la contundent imatge del poema Nit oceànica, que interpretem com el temps en la seua vastitud, l’autor ens apunta quines són “les coses que importen de veres”: “la mar/ les sirenes/un núvol blanc/el son d’una infant/Peter Pan i Campaneta.
            El temps, en el seu decurs diari i estacional marca un cicles, dels quals l’autor se servix per parlar-nos simbòlicament de la presència de l’estimada identificada amb l’alba o la seua absència identificada amb el crepuscle. El paisatge autumnal, el temps de pluja i ensomni és una constant de l’encontre o del record de l’amor i la manera en què comença l’amor ens recorda el tòpic surreal de l’encontre atzarós:
                                    per pur atzar vingueres
                                    en la meua tardor gris
                                    sirena de l’atzur
            Aquest home que es despulla a través dels poemes, també fa ús en un joc al·legòric del cant d’estil valencià amb les imatges del cantador, l’apuntador i del mestre
                                   jo no tinc apuntador
                                   fada de flaire silvestre
                                   ...........................................
                                   faré l’ofici de mestre
                                   o de gran simulador
            I aquest home es volta d’un paisatge marí, mediterrani, molt proper, des de les basses d’arròs de la marjal, a la platja d’Oliva o la visió de la muntanya del Montgó. Paisatge aquàtic, de dia clar i assolellat; paisatge de pluja, de núvols; o paisatge nocturn amb la lluna com un far d’inspiració.

***
“l’amor/sempre perdura/i sura/per damunt/de tot”, (de Surar), un dels poemes breus que obre el llibre, és un exemple del poema com a sentència sintètica que condensa una idea en poques paraules. L’amor venç el pas del temps, és allò que perdura al capdavall.
            El poema enumeratiu Foc i aigua marina ens descobreix l’amor més físic com un calidoscopi suggerent:
                                   riu d’estels
                                   cau de llunes
                                   pessigolles rialleres
                                   tones i tones de tendresa
                                   estima inacabable
            D’altra banda s’aborda la dimensió més ètica de l’amor en els poemes La mala educació i Oh Lennon. El temps que fuig i no s’ha de perdre es fa present quan diu:
                                   volia mirar als ulls
                                   agafar l’amor quan passa
                                   ................................................
                                   però ella parlava de l’oratge
                                   i mai no s’hi atrevia
                                   i ja perdia el tren
                                   i la brasa cremava
            Reprén  aquesta idea d’una mala educació secular i fa alhora un homenatge a John Lennon i un retret a la societat actual, que podem entendre com l’aproximació més clara en el llibre al poema-denúncia:
                                   mal educats
                                   en la falsa moral
                                   de la sotana i el sabre
                                   ........................................
                                   ens duen a combat
                                   amb himnes patriòtics
                                   que no són del poble
                                   tot per guardar
                                   el sistema corrupte
                                   que els alimenta
            L’amor és també una construcció que fa ús del metallenguatge, una sintaxi, una semiòtica com ens descobreix en Amor lingüístic
                                   amor sintàctic
                                   morfològic llavi
                                   papallona fonètica
                                   nina semàntica
                                   semiòtica libèl·lula
                                               ***
He volgut fer de crític i situar-me en la poesia de Miquel des de la distància. L’intent no sé si ha estat reeixit, però ben cert és que amb la citació textual d’alguns versos i estrofes del poemari he volgut il·lustrar la realitat com la veu i la diu el poeta.
            El lector atent trobarà l’acostament a la poesia popular, l’aproximació a l’estrofisme de la corranda, la dimensió quotidiana captada per V.Andrés Estellés i m’atrevisc a dir que l’actitud ingènua i vitalista del jove Joan Salvat Papasseit (mestre d’amor, joglar, visionari).
            La modernitat en la poesia de Miquel Català, l’alter ego literari de Miquel Llàtzer, naix de combinar un transfons popular i la seua reflexió particular sobre temes universals. El lector gaudirà d’una lectura agradable, entenedora i global si s’acosta al llibre en la unitat que suggerixen les tres parts en què s’estructura. Una unitat que també és reforçada per les llicències sobre la puntuació, l’absència de majúscules o de punts per finalitzar els poemes, l’expressió d’una continuïtat poema rere poema.
            Somnis i desitjos és el començament que posa en marxa “la màquina de tren/l’espiral del temps” en què converteix la seua “nina libèl·lula”. A continuació, L’home de la terra, la segona part que es pot llegir també com un poema unitari amb l’al·literació que ja es desprén dels quatre títols, els quatre aspectes d’un “jo” poètic que pot ser alhora L’home més trist de la terra, L’home més feliç de la terra, L’home més covard de la terra i L’home més tranquil de la terra. I per acabar aquest viatge poètic, la darrera part, De l’amor i del temps on prenen forma els elements abans esmentats: “l’illa del desig” que ha trobat en l’escriptura, el “vol” des de la infantesa a la maduresa sòlida de L’home més tranquil de la terra que diu:
                                               tot ho pense
                                               assegut
                                               al jardí del temps


1.11.12

OBAGA ES PRESENTA AL CLUB DIARIO LEVANTE


Publicat a la pàgina 68 del diari Levante-El Mercantil Valenciano corresponent al dia 28 d'octubre de 2012