JOSEP MICÓ. “ALS HOMES ENS ARRIBA LA CRIDA DEL DESIG A TRAVÉS DE LA MIRADA”

Micó, en el que és el seu primer llibre de poesia, fa una passejada imaginària per vint-i-nou poemes, en el quals ens mostra les cicatrius i els sentiments produïts per les experiències del desig i l’amatòria de la diferència.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?

Josep Micó.- Vaig començar a escriure no fa encara quatre anys. De bon començament, no tenia res planificat, em venien els poemes i els anava escrivint. En aquest temps, he reunit molts poemes de temàtica i estil diversos, que he anat revisant per millorar-los, perquè passen mesos o anys i t’adones que ja no t’agraden del tot, que els has de refer a la manera com escrius ara. Quan em vaig parar a mirar-los vaig comprovar que n’hi havia un grup que tenien una inquietud comuna: reflexionaven sobre el desig, la sensualitat, la sexualitat i els sentiments amorosos. Aquest grup, ampliat posteriorment, ha constituït el nucli essencial del poemari.

P.- Perquè Pels ulls tremola la carn?

J.- Als humans  i, potser, encara més als homes ens arriba la crida del desig, sobretot, per la mirada. No lleve importància als altres sentits, com el tacte, l’olor, o a elements com la veu, però, principalment, són els ulls els que determinen l’erotisme. Per això Pels ulls tremola la carn.

P.- Com l'has estructurat?

J.- Formalment, l’he dividit en dues parts, tanmateix,  de la lectura se’n desprèn que el poemari ens parla de tres grans escenaris de temps en què el jo poètic intenta entendre experiències molt diferents, condicionades per moments històrics distints i també pel seu procés d’aprenentatge eròtic i sentimental. L’eros i el temps, en abstracte i en concret, s’influeixen mútuament. 

P.- El teu és un llibre que parla d'amor i de sensualitat des d'un punt de vista homosexual, quina és la gran diferència que hi ha en la teua opinió amb la sensualitat i l'amor que s'escriu des d'una mirada heterosexual?

J.- Personalment crec que  les úniques  diferències són l’objecte sexual i el diferent tractament que proporciona el context, abans i ara.

Els processos d’acostament i relació són, encara avui, més ambigus que en la parella majoritària. Les normes no estan tan estandarditzades, malgrat els avenços, com en una relació heterosexual.

D’altra banda, cal recordar que en el passat, recent i llunyà, aquestes parelles s’havien d’amagar o negar la seua existència. El risc d’existir, segons en quins moments històrics, podia ser letal. Per tant, això incitava  la provisionalitat,  la promiscuïtat. La persecució o la no acceptació social induïa a evitar els problemes i la responsabilitat del compromís.

 Ara hi ha una acceptació més aparent que real, segons en quins ambients i persones, no es podria generalitzar, que ve recolzada per la legalitat favorable. No obstant això, una normalització plena em sembla encara molt immadura.

Malgrat tot, des del punt de vista dels desitjos, sentiments i problemàtiques que s’hi manifesten pense que, a grans trets, són els mateixos que els de qualsevol relació eròtica o amorosa humana.

P.- Creus que un poeta és allò que llig?

J.- Crec que les lectures poden aportar-li idees, temes i augmentar-li els recursos. La lectura, el coneixement d’altres autors, antics i actuals, d’ací i de tot arreu, de ben segur que ens enriqueixen i són imprescindibles.

Ara bé, un poeta és la seua biografia, les seues experiències, la seua personalitat, els seus conflictes interiors, etc. De tot açò, li vindran unes inquietuds, unes necessitats d’expressió determinades, que, evidentment, seran modelades per la seua experiència lectora.

P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?

J.- El millor elogi és que em digueren que havia escrit, en aquest poemari, molts poemes potents, valents, que tenen un fil conductor i una temàtica unitària. També persones que han seguit el meu itinerari han subratllat l’evolució en positiu de la meua escriptura.

La pitjor crítica és que he d’aconseguir poemes molt més solts, que cal que deixe de comptar  els versos per escriure amb més llibertat. Potser ho faré algun dia.

P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?

J.- Els conflictes de la condició humana, el sentit de la vida i el seu misteri, les llibertats del meu país, les injustícies, i qualsevol situació concreta de la vida, perquè de tot, si sabem trobar-ho, podem traure l’alé poètic.

P.- Quins són els teus poetes de capçalera?

J.- Sempre tinc cinc o sis llibres llegint-los a l’hora. Em propose acabar-los i començar-ne un i cap més fins que no el tinga llegit aquell. Fins ara no ho he pogut dur a terme.

He fet lectures molt diverses, però, evidentment, he de llegir moltíssim més encara. Per citar-ne alguns, diré que m’agraden A. March, Vinyoli, Espriu, Kavafis, Estellés, Szymborska, Gil de Biedma, Whitman, etc.

P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?

J.- Hi ha molts llibres impressionants, que m’agradaria haver escrit, un d’ells almenys. Per exemple, L´odissea o El Quijote  Per dir-ne un, fent injustícia a molts d’altres, trie La pell de brau.

Dels roïns, preferisc no citar-ne cap.

P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

J.- La meua obligació és recomanar-vos el llibre, però si he de triar un poema, cosa que em resulta difícil perquè me’ls estime tots, escolliré “Solitud del silenci” i sóc conscient que podia haver fet el mateix amb quasi tota la resta.