29.6.13

FRAN GARCÍA: "LOS DOS CENTROS DE GRAVITACIÓN DE MI POESÍA SON EL AMOR Y LA MUERTE"


Entrevista de Júlia Rosa
El pasado sábado 22 de junio, el escritor alicantino Francisco José García Quinto presentó su segundo libro de poesía “Sol gris y los horizontes extinguidos” en la librería Libros 28 de San Vicente del Raspeig ( Alicante). Un poemario compuesto por sesenta y nueve poemas y cuatro relatos de prosa poética, editado recientemente por Germania editorial, para su colección Viaje al Parnaso. Se trata de un libro con alma, de resonancias mágicas y profundidades no descubiertas, que exige una lectura delicada para extraer alguna pequeña luminosidad entre tanta locura de tinieblas y niebla engrisecida como el humo imposible de ese sol que tanto busca y anhela el poeta.

Julia Rosa : “Sol gris y los horizontes extinguidos” es una selección de  poemas de difícil clasificación. Podemos encontrar poesía crepuscular, poesía oriental, referencias surrealistas e incluso góticas.¿ A qué se debe tanta diversidad?
Francisco- José García Quinto: Creo firmemente en la idea de que el alma humana contiene muchedumbres, que todo lo que vivimos, soñamos, pensamos o sentimos queda consignado en ella y esa es la principal razón por la que busco reflejar esa variedad existencial a través de la experimentación con las formas. De modo que mi obra es profundamente desigual, imperfecta, eternamente inacabada porque las palabras están así de vivas. En cuanto a mis referencias e influencias seguro que son muchas más de las que citas, prácticamente todo lo que sé lo he aprendido de los demás, de los muertos y de algunos vivos.
Julia Rosa: Podíamos decir que los poemas se articulan en base a dos temas recurrentes de la literatura universal: el tempus fugit y el carpe diem. Una temática que se ajusta muy bien a los tiempos que nos ha tocado vivir. ¿Cómo se entrecruzan sentimientos y realidad social en tu obra?
Francisco- José García Quinto: Mis principales tópicos literarios no son nada originales, soy muy convencionales en el aspecto puramente humano e incluso literario. Los dos centros de gravitación de toda mi poesía son el amor y la muerte, algo que es un frecuente denominador común en muchos poetas, luego cada uno le da su toque personal, el matiz de su propio individualismo. Me interesa mucho el amor como deseo de realización vital e ilusión compartible y la muerte como frontera o como destino o consecuencia. Aprender a vivir consiste en saber renunciar con alegría, en saber abandonar los deseos a tiempo o convertirlos en realidad, en aceptar lo que somos y ya nunca más seremos o lo que seremos y nunca fuimos. Esto aplicado a la realidad social implica que sepamos crear entre todos los cambios necesarios para que se reduzcan las desigualdades, se acaben los grandes privilegios y se elimine la absurda y excesiva red de burocracia y corrupción que asola Europa y esta pseudodemocracia impuesta por el capitalismo neoliberal.
Julia Rosa: La poesía de “Sol gris y los horizontes extinguidos” tiene diversas lecturas. Una interpretación que vaya más allá de los tópicos de siempre, podría ser la consideración del libro como una especie de diario de la crisis. Una crisis aparentemente sin salida, que requiere grandes dosis de buena voluntad. ¿Sólo el amor nos salvará?
Francisco-José García Quinto: Crisis es una palabra muy importante en la vida de todas las personas, proviene del griego y significa “cambio”. Desde pequeño fui muy sensible y consciente a todos los cambios y lejos de temerlos, los considero una oportunidad para aprender, para conocerse mejor a uno mismo y para seguir evolucionando. En ese sentido si podemos considerar el libro como una especie de diario de una crisis, en este caso personal. Una crisis inextinguible y no por ello negativa, sino necesaria. Los medios de formación de masas en cambio utilizan la crisis solamente en sentido peyorativo y lo hacen para crear miedo, porque el miedo hace que las personas sean más sumisas y más dominables por el poder. Por supuesto que la crisis socio-económica que nos venden las élites y en realidad es una gran e injusta estafa, da profundo asco y muchísima rabia, pero ni mucho menos pienso que no se puede cambiar, es más estoy convencido de que lo hará en breve, pero nos estamos jugando mucho, de ahí la importancia de seguir luchando contra un mundo en blanco y negro en el que solamente caben ricos y siervos. El sistema está poniendo a mucha gente de rodillas y hemos de ser conscientes de qué está pasando y por qué. Claro que hace falta voluntad y amor para acabar con esto. La voluntad nos lleva a la acción y el amor es la brújula que guía a esa voluntad. El amor es lo que da sentido a esta existencia y si tenemos amor por nosotros mismos, por nuestros seres queridos y por los que están por venir, debemos seguir en pie de guerra, sin reblar jamás.
Julia Rosa: A veces tu poesía describe una secuencia sentimental de carácter cíclico. Explícanos un poco su lógica.
Francisco- José García Quinto: Creo que mi poesía es tan libertaria como lo son mis sentimientos. Simplemente fluyen, suceden, yo intento subirme a las mejores olas para ver un horizonte que no se deje extinguir. Cuando no consigo esto, pues simplemente escribo, intento buscar explicaciones o me las invento, llego a conclusiones erróneas, intento abrir varias veces el coche que no es el mío o directamente olvido donde aparqué el corazón. No busques en mi poesía una lógica que jamás tendré.
Julia Rosa: “Sol gris y los horizontes extinguidos” es un libro plagado de simbología. En la portada encontramos dos ejemplos bien claros: el título y el diseño de la portada. ¿Cuál es su significado?

Francisco-José García Quinto: La poesía es un doble juego de diferentes planos formales, de significados denotativos y connotativos y a mí me divierte jugar como un niño y combinar sonidos, imágenes, concatenar significados y simbologías varias con una intención estética de corte expresionista. Gracias a la polisemia y a los infinitos universos isotópicos aprendo a amar el riesgo que conlleva equivocarse en verso e incluso fuerzo las equivocaciones para comunicar sensaciones, estados de ánimo o pulsiones de todo tipo de las que quizás no somos demasiado conscientes. Eso es lo que trasluce detrás de los símbolos, pero cada uno encontrará lo que quiera o lo que pueda, porque al final los libros son como espejos interiores. Respecto a la portada, debo decir que fue una idea de amigo y gran diseñador Javier Navarro Climent. En ella podemos ver un sextante, que es un instrumento astronómico para las observaciones marítimas, tres frases en latín y un hombre sentado en un extremo intentando divisar algo, supongo que un sol gris o un horizonte extinguido. El significado de la simbología es el siguiente : Lean, lean y lean y autosignifíquense a su propio gusto.
Julia Rosa: Como hemos recordado al principio de la entrevista, la primera presentación tuvo lugar en San Vicente del Raspeig, pero supongo que debes de tener una agenda de presentaciones preparada. ¿Dónde y cuando será la próxima presentación?
Francisco-José García Quinto: Si, en efecto, la de hoy ha sido la primera presentación del libro y más adelante tenemos previsto realizar varias presentaciones más tanto en la provincia de Alicante (Orihuela, Elche, Alicante, Albatera y algún otro municipio por confirmar), como en Murcia, Valencia, Barcelona, La Coruña o Madrid entre otros lugares. Las personas interesadas en asistir a alguna de estas presentaciones, podrán consultar próximamente las fechas en la página web de la editorial Germania, y en mi Twitter personal @garquinto.
Julia Rosa: Ha sido un placer que nos hayas abierto tu corazón de una manera tan natural. Mucha suerte y ánimo con el libro. 

Francisco- José García Quinto: Muchas gracias a vosotros, ha sido un placer.

11.6.13

ALEXANDRE NAVARRO: “UN POETA ÉS MÉS AVIAT ALLÒ QUE ESCRIU”


L’Amor passional és el tema que recorre el nou llibre de poesia d’Alexandre Navarro i Tomàs, Encesa fotografia. L’amor passional vist com un impuls absolut, guia les passes i la reflexió incendiada sobre els sentiments. Amb una tècnica precisa i una intensa exaltació personal, el poeta de Nàquera extrau el millor de la tradició poètica per a oferir-nos, després de quasi deu anys de silenci, un magnífic poemari. Un llibre que suposa un autèntic tour force per a un escriptor en plena forma creativa

P.- Quin ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Alexandre Navarro.- El poemari el vaig començar a escriure el 18 de gener passat. M’agradaria poder dir que aqueix dia em vaig trobar amb una Laura contemporània. A favor tindria que, en efecte, aquell dia era divendres, però no el Divendres Sant, com pertocaria en aquests casos, amb la qual cosa la credibilitat de la història resta força malmesa. En qualsevol cas, duia vora deu anys sense escriure pràcticament ni un anunci per paraules i, com si res, aqueix jorn, ja de nit fosca i mentre començava a ploure, vaig obrir el quadern que acostume a portar a sobre i mamprenguí a escriure a rajaploma el primer poema. És el que obri el llibre i obri foc. No imaginava quants n’arribarien després. Aquells dies ho vaig viure com una riuada que se m’emportava a força de paraules, de sentiments. El vaig considerar enllestit divuit dies després, el 5 de febrer. Llavors vaig recordar, insistent, les plaques que marquen a alguns carrers, com he vist a València o a Bétera, el nivell de l’aigua de la riuada. Sentia temptacions de col·locar-ne una a la meua biblioteca que proclamara: “fins ací arribà la riuada”, amb aquesta data. Em feia una broma a mi mateix, però ha estat una vivència molt intensa.
Molts altres poemes, però, almenys en les seues primeres versions, van ser publicats en temps real al meu mur de Facebook. Ha estat una experiència molt positiva aquesta interacció amb els lectors i amics que han volgut expressar la seua opinió. És la primera vegada que escric d’aquesta manera, amb un contacte tan immediat amb el públic. Crec que no serà la darrera.

P.- Perquè Encesa fotografia?
A.N.-He volgut simbolitzar el poder que té la imatge en la nostra societat i el poder de la seducció visual. Un poc a l’estil del vell tòpic medieval que considerava l’amor com una mena de malaltia o afecció que s’encomanava per la mirada. Una fotografia o imatge que s’encén o, millor dit, que ens encén. Com els versos i les paraules.
P.- Quina és l’estructura de l’obra?
A.N.-Són cinquanta-sis poemes publicats en el mateix ordre que els vaig escriure. Poden ser llegits independentment o bé com un itinerari. He pretès parlar de l’amor, de la passió, en cinquanta-sis aspectes diferents. Ara són els lectors els qui hauran de decidir si ha estat així realment.
P.- Consideres que un poeta és allò que llig?
A.N.-No ho crec de manera exclusiva, almenys en el meu cas. Un poeta és més aviat allò que escriu. Què escriu? El que sent en aqueixos moments, bé perquè reconstruesca a dintre seu artefactes literaris prèviament assimilats, bé perquè realment experimente allò que vol transmetre. En el meu cas, per a escriure em resulta necessari haver viscut, haver patit, haver gaudit. Ara bé, cadascú escriu segons té per convenient i totes les literatures són vàlides si acompleixen llur funció, amb independència de la seua gènesi.
P.- Et trobes més a gust escrivint vers lliure o prosa poètica que versos amb mètrica i rima? O et resulta indiferent?
A.-Em trobe a gust quan escric, en general. A cada moment, però, l’ànim et pot demanar un format diferent, segons la temàtica, l’efecte que cerques o les influències que pateixes o gaudeixes. Habitualment escric en vers lliure, tot i que conree també el haiku.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.N.-Íntimament, el millor elogi que he rebut és experimentar com la meua literatura ha estat capaç de modificar gojosament la realitat que m’envoltava. He tingut experiències admirables en aquest sentit. No sabria dir, com Goethe, on acabava la fantasia i on mamprenia la realitat, car he tingut l’oportunitat de comprovar com la poesia té força de creació.
No sabria dir quina ha estat la pitjor crítica. Supose que l’he oblidada.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
A.N.-En aquests moments, l’amor.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
A.N.-Vicent Andrés Estellés és a l’origen de la meua literatura. Després, Kavafis, March, Marcial, Horaci, Juvenal, els poetes andalusins, J.L. Borges, Fernando Quiñones, Enric Sòria, Josep Porcar o Antoni Ferrer, entre molts d’altres. Vull remarcar que sempre m’ha influït molt l’actitud moral de Marc Granell respecte de l’honestedat i el compromís amb la literatura, junt amb la responsabilitat que comporta.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.N.- M’agradaria haver escrit Varia et memorabilia als 20 anys. Als 30 m’hauria estat molt útil haver escrit El roig i el negre. L’any passat, quan en tenia 40, hauria considerat inevitable escriure La muntanya màgica. No obstant això, quan tanque els ulls i pense en els llibres que m’acompanyen a ma casa, torne a una deliciosa edició primerenca d’Años y leguas, que jo hauria escrit en el valencià intens que batega poderós i ocult dins la prosa d’aquesta obra. Aquest exemplar fou llegit pel meu avi patern i per mon pare. Ara el llegesc jo. Posats a fantasiejar, afegiré que també m’hauria agradat, per exemple, signar alguna de les cartes de Pedro Salinas a Katherine Withmore, almenys un dels sonets d’El gran foc dels garbons i la lletra del Bolero de l’Alcúdia que escriví Estellés. De fet, encapçale Encesa fotografia amb una cita que són quatre versos d’aquesta lletra.
Aquells llibres que jo no voldria haver escrit no em preocupen.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
A.- Els recomane tots i no en recomane cap. Això és tasca i descobriment del lector, si li ve de gust. Una vegada publiques el llibre, aquest té una vida pròpia en mans de cadascun d’ells i deixa de pertànyer-li a l’autor.


10.6.13

ES PRESENTA A MELIANA "GEOGRAFIES"


El passat divendres dia 7 de juny a l'Institut Municipal de Cultura de Meliana, a les 19,30 h, es va presentar Geografies, el primer poemari publicat de Pere Antoni Cano i Ferri. L'acte va ser presentat i dirigit per Isabel Blas, qui va fer, en la seua exposició, una ressenya des del punt de vista personal sobre la personalitat de l'autor, i des de la seua perspectiva d'amiga i col·laboradora amb ell en activitats de caràcter cívic; pel vessant poètic, tot explicant les característiques estilístiques i temàtiques de l'autor, va intervenir l'escriptor Manel Alonso. 


Per altra banda, l'autor, en el seu discurs, va centrar-se en l'amplitud i varietat de significats de la paraula Geografies, que s'agafa i s'empra, gràcies a la generositat del terme, tant per a titular el llibre i aglutinar la diversitat temàtica dels diferents versos, com per a palesar un delicat fil conductor que els uneix. 


Una vegada feta les presentacions i parlaments, l'acte va passar a la seua segona part, que consistia en un recital poètic musicat. Els poemes van ser llegits per amics i amigues de l'autor, de diferents edats i de diferent procedència cultural i professional, de tal forma que tots ells van representar un bon exemple de la societat valenciana.


 Així, els poemes triats, en ser escollits en gran part pels lectors per a la presentació del poemari, van suposar una excel·lent mostra de la varietat de temes tractats al llibre, tot i el fil conductor esmentat, així com de la diversitat estilística i de la mida. 


Cada poema va anar acompanyat d'una melodia específica, tot depenent del tema i la forma tractada en els versos. Les músiques que hi se sentiren van palesar l'ampli ventall d'estils que influeixen en l'autor, ja que van anar des de la clàssica, fins al pop, tot passant pel jazz, cançó de cantautor valencià, africana... 


L'acte va estar un èxit d'assistència, tot superant les expectatives, ja que la capacitat d'aforament de la sala es va quedar curta i molta gent va haver no únicament de romandre en peu, sinó que fora de l'espai, ocupant el rebedor de l'Institut Municipal de Cultura i el carrer. En acabar l'acte, l'autor va signar exemplars als assistents, que es van congregar en una extensa cua. 

Pere Antoni Cano i Ferri va manifestar emoció i gratitud en més d'una ocasió durant la presentació del seu llibre de poemes, per l'àmplia ajuda que havia tingut en l'elaboració de la presentació, i per la multitudinària assistència, que va resultat del tot inesperada. 


Per a Meliana, la presentació de Geografies, i en el format en què es va realitzar, va significar el primer recital poètic, amb un resultat extraordinari i esperançador. Pere Antoni Cano i Ferri, autor també de la novel·la El Camí de Jordana, i dels poemes i cançons del Singspiel El periple de Jordana o un Viatge musical de Mil Anys, signarà llibres en la Fira del Comerç de Foios el dia 16 de juny, a les 12 h, a l'estand de la llibreria Metrocòpia.



7.6.13

COL·LOQUIS DE CANET

  
Tot seguit vos oferim el text de Maria Josep Gradolí durant la presentació de la novel·la de pau marqués Col·loquis de Canet al Casino d’Alfafar el passat 31 de maig.


Bona nit,
En primer lloc vull donar les gràcies a totes les persones assistents per haver vingut a l’acte i també a Pau, que m’ha posat en l’embolic de presentar el seu llibre.
Han de saber que és la primera vegada que faig una presentació i quasi per casualitat, perquè la cosa va anar així:
Un bon dia, en eixir de treballar (jo treballe en l’ajuntament) com que no tenia res per a dinar vaig passar per Reis-K a comprar paella, que la fan boníssima, i vaig eixir d’allí amb la paella en una mà i baix del braç un llibre titulat “Col·loquis de Canet”, i amb l’encomanda de llegir-lo, perquè el germà de l’ama del bar, que és Pau, li havia dit que jo l’havia de presentar.
Així que vagen espai, perquè potser algun dia entren al Reis-K i després es troben asseguts ací on jo estic. […]


La novel·la de Pau convida a llegir d’altres llibres, perquè està farcida de referències literàries, i amb constants esguits a altres temes: música, cinema, història…
El resultat és una novel·la molt treballada, integradora de relats ben diferents (tant de contingut com de tècnica narrativa) que es pot llegir com un conjunt o bé separadament, encara que el fil narratiu el marca la convivència dels amics durant les vacances a Canet i el que aprenen i/o es qüestionen durant eixos dies. Ja que, entre estona i estona, i després de cada història, comenten les seues impressions sobre aquesta que, de vegades, en són ben diferents.
Finalment Arnau, que apareix com un xic més bé individualista, tancat i indiferent a moltes coses, i que havia acudit a la reunió dels amics amb un grapat de prejudicis, ha de fer-ne front i acaba sucumbint a la lluna plena, que també és la protagonista de tots i cadascun dels relats, perquè d’una forma o una altra sempre ix reflectida i finalitza, és clar, amb un dels versos de Dante, ara sí, del Paradís.

Si alguna crítica he de fer al contingut del llibre, diré que no crec que uns estudiants joves ara i ací tinguen eixa forma de narrar tan profusa i rica en continguts, eixe llenguatge acurat  que utilitza l’autor.
Tan de bo fóra així, però pense que les històries que narren els amics estan massa ben contades.
En definitiva, els recomane que llisquen el llibre, perquè ho passaran bé i, a més, poden aprendre bastants coses o, almenys, tindre un grapat de referències interessants a les quals poden acudir – o recordar– en qualsevol moment.

5.6.13

EL LLIBRE I LES VIES DEL TREN

Ricard Chulià publica a la revista Saó un article sobre el llibre de poesia TRÈMOLO d'Hèctor Serra