27.7.13

NOVES VEUS FEMENINES EN LA POESIA VALENCIANA


El passat 26 de juliol l’editorial Germania va organitzar el primer recital de poesia Noves veus femenines en la poesia valenciana a Esplai llibres de l’Alcúdia (Ribera Alta) 


amb la participació de les poetes Almudena Puchol, autora de Paraules que mosseguen la nit

Alba Fluixà, autora d’ En el camí de l’alba


 i Xelo Llopis, autora de Guarda’m el secret. Es va excusar la presència de Lorena Cayuela, autora de Poemes per a Keo, per raons de salut.


Manel Alonso es va encarregar d’introduir al públic assistent les tres poetes, no sense abans haver fet un repàs a la poesia feta per dones al País Valencià i alhora que explicar l’aportació que des de la col·lecció Mil poetes i un país s’ha fet per a incrementar el nombre de noves autores.



Tot seguit cada poeta va fer una petita presentació del seu llibre destacant algun dels elements en comú entre elles, com ara el dolor provocat per les absències o la manera en que s’enfronten al fet poètic. Per acabar van fer una petita lectura dels seus poemes a la qual es va afegir una espontània que amb gran mestria teatral va interpretar més que recitar  un dels seus poemes.

26.7.13

ANDREU MUT PRESENTA "BUNYOL SENSE FORAT" A LA TAVERNA JAN PETIT DEL BARRI DE GRÀCIA


El dimecres  24 de juliol a la nit Andreu Mut (pseudònim de Rafael Boluda i Mut) va presentar extraoficialment el seu primer llibre de poesia Bunyol sense forat (Editorial germania. Alzira, 2013) als amics del barri de Gràcia de Barcelona. El xou va tindre lloc a la Taverna Jan Petit, el primer lloc on  Mut va portar els seus recitals. A l’acte va  assistir un nombrós públic. Allà, a despit de la calor (per cert, el format dels llibres de la col·lecció "Mil poetes i un país" és perfecte per ventar-se) va presentar el llibre enmig d'un ambient "tavernari" que és el que calia pel poemari en qüestió. L'acte va ser breu (mitja dotzena de poemes escollits i els agraïments) i per acabar l’autor va dedicar llibres als assistents.


24.7.13

ANDREU MUT: “PER A PARLAR DELS GRANS I GREUS ASSUMPTES JA ESTAN ELS ALTRES POETES”


El poeta de Dénia ens ofereix un recull de versos sensemés pretensió que el ser una expressió cínica, hedonista i destrellatada d’allò que ja va definir el segle passat, amb certa evident limitació, l’erudit Romuald Soler com  a «Nihilisme de paella i traca».

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari ?
Andreu Mut .- Bunyol sense forat es un recull de versets de lectura prou fàcil que han estat escrits en el transcurs d'un llarg període de temps però indubtablement (cosa estranya en mi, allò de no dubtar) amb un fil conductor comú. El "cas de la cosa" va sorgir allà per l'any noranta-vuit quan el meu llibreter (i bon amic) em va convidar a dinar un dia a casa seva juntament amb una altre grapat de gent de "la cultura local", i jo, amb la gosadia de la joventut, vaig decidir composar una sèrie de poemes per “amenitzar” l’esdeveniment.
Ara, aprofitant aquell fil conductor inicial de "litúrgia gastronòmica" i deixant a un costat els treballs més obscurs de aquestos anys he decidit triar un recull de versos satírics i humorístics composats al voltant del bon menjar i el mal beure.
P.- Perquè Bunyol sense forat?
A.M..- El títol del poemari es tracta d'una xicoteta al·legoria visual amb la que vull reflectir alguns dels aspectes fonamentals que impregnen el llibre: per una banda aquell esperit de contradicció que tots, en major o menor mesura, portem a dins nostre i per altra la necessitat vital de riure d'un mateix (i del altres) per tal de superar els nostres autoimposats (o potser no) fracassos varis i atzaroses desfetes.   
P.- Com l'has estructurat?
A.M.-La estructura original del recull estava pensada per anar recitant, d'una en una, diverses composicions de mètrica reduïda a mesura que les diferents fases del dinaret aquell que he citat anteriorment anaven succeint: l'arribada de la gent, el procés de preparació de la paella, les entradetes variades, un poema solitari per l'obertura de cada botella de vi, altres composats pels postres la fruita o el cava i, finalment, versets pels indispensables i ineludibles cafenet, copa, puro y sesta.
Més tard, amb el decurs del temps que ha anat passant des de aquell migdia feliç, he fet tota una sèrie de canvis respectant el mateix fil conductor. No obstant això, i per tal d'arrodonir la estructura, vaig optar també a darrera hora per incloure un primer poema de tipus “estimulant” amb una digressió afegida per tal d'anar "obrint boca" i uns versets finals “de traca” per rematar  la cosa amb un bon somriure i una miqueta de pudor a pólvora...


P.- Creus que un poeta és allò que llig?
A.M.- Em temo que no, que la cosa no va així, ja que  jo mateix, per sort o per desgràcia, soc un d'aquells que encara pensen que qualsevol persona amb una mica de sensibilitat i a qui li agrade jugar amb les paraules, les imatges i les emocions esdevé “per se” un poeta tan vàlid com un altre encara que, per desgràcia seva o sort nostra, potser no siga un lletraferit ni tinga cap composició escrita amb allò que diuen "estil".
Com va dir el mestre Parra al seu dia: tot es poesia menys la poesia…
Per altra banda (ara ve la inevitable contradicció) també es clar que llegir en quantitats industrials com he fet jo mateix al llarg de la meva vida m'ha aportat moltes eines addicionals per poder jugar amb les paraules i les imatges ajudant significativament a millorar la meva tècnica al hora de bolcar les composicions en un paper.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
A.M.- Des de un bon inici, donat que allò que em motiva per fer versets es veure (de manera directa i immediata) la reacció del públic que tinc al davant meu, sempre he escrit poesia amb l'intenció (potser no massa sana) de recitar-los jo mateix enlloc de per ser posats en paper imprès.
Així, com que sempre actue en, casetes, bars, tavernes o en places amb una barreta estratègicament situada i amb composicions de temàtica fonamentalment humorística la gent sol trobar prou bona la meva poesia. La panxa plena i una certa dosi d'alcohol solen maridar extraordinàriament bé amb la poesia satírica però també, en conseqüència, com que els elogis venen condicionats per la cosa etílica no puc prendre-me’ls seriosament…
..i, per suposat, aquells a qui que, a pesar de la favorable contingència i a despit de la circumstància, no els agrada res el que faig solen marxar, sortosament per ara, sense criticar en veu molt alta ni fent massa soroll.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
A.M.- El fet de recitar i escriure sota pseudònim fa que aquells grans temes que afecten a la meva vida personal queden, senzillament, fora d'aquest poemari donat que Andreu Mut només es aquell personatge en el que m’endin-se de tant en tant per poder jugar sense riscos vitals amb les paraules i, al mateix temps, riure de mi mateix, de tots vosaltres, de tot plegat i de la resta.
Per parlar dels grans i greus assumptes ja estan els altres poetes. A mi ja em va estupendament poder jugar amb tots aquells temes xicotets, senzills i quotidians que (una altra contradicció, si) composen l'univers sencer.
P.- Quins són els teus poetes de capçalera?
A.M.- Un dels grans defectes que tinc es que no sóc en absolut mitòman.  Així, el meu llibre de capçalera seria un recull gegantí i bilingüe de tots aquells versos que, alguna vegada (o dos, o cinc o, potser cent) m’han arribat al cor fent-me sentir una miqueta més viu, els que han fet que plore i riga a un temps (o a l'inrevés) i aquells que m'han emocionat fins el punt de sentir per un moment que tornava a tindre ànima. Tots els poetes que han passat per les meves mans han deixat la seva empremta i, sincerament, ni vull ni puc triar.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
A.M.- Com he dit abans, i encara que semble prou estrany, el fet de ser el suport moral e intel·lectual d’un ens que escriu coses, independents en certa mesura de mi mateix, fa que en el fons del meu pensament no em senta com un veritable escriptor. Així, sincerament, no n’hi ha cap llibre que voldria (o no) haver escrit  mai.
Respecte a Bunyol sense forat només puc dir que m’ho he passat d’allò més bé mentre el meu "alter ego" composava versets i els recitava durant tots aquestos anys. Per això, amb el cor a la boca, espere que el lector com a mínim s’ho passe tan bé com jo mateix.
P.- Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
A.M.- Bo, ja que no tinc més remei que fer una recomanació, em decidiré per “Reflex”. Aquest poema es un del primers que vaig composar i allà dins està condensat tot allò que soc quan escric i el que vull expressar quan visc com a poeta. Pense que en aquestos pocs versets he tingut la sort (o la desgràcia) de condensar tota aquella dualitat contradictòria que he portat dins de mi mateix des que tinc ús de raó junt la acceptació dels fets (cínica o irònica) tan necessària per poder viure en aquest mon boig, inútil i absurd  tal com si el mateix tinguera sentit, racionalitat o cap mena de profit...


23.7.13

ES PRESENTA A VILA-REAL "COMPÀS D'ESPERA" DE SUSANNA LLIBERÓS


La periodista i poeta Susanna Lliberós, va presentar el passat 21 de juny el seu nou llibre de poesia Compàs d'espera, publicat per l'editorial Germania.  Unes 50 persones acudiren a la presentació  que va tindre lloc al Museu de la Ciutat Casa Polo de Vila-real, i que va estar a càrrec del professor i escriptor vila-realenc Miquel Salvo. La forta tempesta que havia caigut moments abans i que encara deixava anar algunes gotes va impedir que l'acte es fera al preciós Jardí del Museu, però els organitzadors van construir de seguida un ambient acollidor en la sala principal del Museu, que va  acollir sense problemes familiars, amics, coneguts i amants de la poesia. Miquel, amic de l'autora des de l'adolescència va començar parlant d'aspectes personals de la poetessa i d'anècdotes que tots dos havien compartit i que parlaven també molt de la personalitat de Susanna. Sobretot Miquel va destacar la valentia de la poeta, com a dona i com a escriptora. Una valentia, que a més de  la contundència i alhora la subtilesa, està descaradament present en 'Compàs d'espera'. 


Per a Miquel Susanna té l'habilitat d'utilitzar la bellesa de les paraules, de l'expressió, per a fer també bells sentiments i emocions que sovint tendim a vore com a negatius. Fins i tot tenen un punt de bellesa les situacions conflictives quan escriu “Quina misèria destries ara en l’estricta nuesa del perdó?” En un intent de fer-nos entendre el seu missatge Susanna es pregunta “Com faig perquè entengueu tota aquesta misèria de formiga? Si és un camí desèrtic, és una redempció de la nostàlgia.” Miquel va acabar dient que Compàs d'espera “ens obri finestres que ens comuniquen amb nosaltres mateixos i ens connecten amb el món al qual pertanyem. I el fet que Susanna haja decidit alliberar la seua nostàlgia ens permet a nosaltres, quan la llegim, alliberar la nostra i alhora ens desperta parts del nostre cos que ens permeten rebre les paraules que llegim per orelles localitzades al tos, al ventre, al fetge, al sexe, al paladar... “ 


Després de la intervenció de Miquel Salvo, Susanna va prendre la paraula per explicar que aquélla  espera de què parla en el títol pot ser la d'una sala d'espera d'un hospital, on, certament, van nàixer part dels poemes, però també una metàfora de la vida en què ens passem els dies esperant alguna cosa, i mentre això passa, van succeint les coses que de veritat ens fan viure. En este segon llibre de poemes l'autora va contar que fa un viatge fins al lloc més amagat de la consciència, on hi conviuen tots els sentiments amb els quals ens haurem d'enfrontar al llarg de la vida. Hi ha dolor i hi ha passió, hi ha sexe i hi ha solitud, hi la mort i la maldat, però sempre hi ha l'esperança. Per això al final del llibre, en un exercici de vitalitat i d'optimisme, i amb el compàs de qualsevol espera,  Susanna ens convida a ballar “...fins que l'amor s'acabe i res no ens quede ja per sobreviure” mentre de fons sona el Dance me to the end of love de Leonard Cohen. Susanna i Miquel van recitar alguns poemes, però pocs, ja que l'autora va insistir en què l'excercici de la lectura i assumpció del vers i el sentiment que podia desprendre el deixava per a la intimitat de cada lector. La presentació va acabar amb els assistens conversant amigablement entre cervesetes i un  vinet fresquet, fruits secs i cireres de Villamalur, mentre l'autora signava els llibres i agraïa personalment als asssitents la seua presència sense la qual els seus versos perdien part del sentit.

Susanna Lliberós amb els també poetes, Antoni Albalat i Josep Porcar.

20.7.13

“EM SENT DEUTOR DE LES MEUES LECTURES PREFERIDES”



El poeta de Vila-real Francesc Mezquita i Broch, en el seu nou llibre de poesia assaja un recorregut interior dels últims anys a través d’objectes innocents, de llocs que conformen la nostra rutina diària.

P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
Francesc Mezquita.- El llibre va estar escrit fa dos anys durant el 2011 a través de reflexions personals barrejades amb experiències de la vida quotidiana. Sentiments amb els quals, a poc a poc, ens anem quedant tots sols. És com un viatge al final del qual has deixat de costat moltes coses. 
P.- Perquè Regions sense distància?
F. M.- En realitat, està clar que les Regions es refereixen a la pròpia interioritat, a les raconades que guardem i que anem bastint a través de les diferents relacions. 
P.- Com l'has estructurat?
F.M.- El llibre consta de tres parts: Des de la terrassa, que és la terrassa d'una cafeteria, des d'on es veu passar al gent, un lloc immillorable per reflexionar sobre els grans temes de la poesia. La mar com a tu t'agrada, que són parts de les experiències estiuenques, el diàleg amb la mar, els passejos, les converses, els silencis. Residus de vesprades, que com el títol ho indica és allò que van quedant darrere depurant-se a poc a poc per deixar a la vista la veritat.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
F.M.- En part. Em sent deutor de les meues lectures preferides però també hi ha la introspecció diària, el paisatge que ens acompanya, les persones que ens envolten, tot això va coent la poesia, després em de ser capaços de poder escriure-la.
P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica? 
F.M.- M'agrada que em diguen que la meua poesia és comprensible fins a cert punt. Mai he pretès ser un escriptor difícil, però sí que m'agrada endinsar-me en el propi sentiment. 


P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
F.M.- Els temes de la poesia són universals, però a banda d'això s'ha d'estar al dia del què passa i em preocupa voler escriure sobre fets actuals, reflexionar sobre persones i personatges.
P- Quins són els teus poetes de capçalera?
F.M.- A mi m'ha interessat sempre la poesia clàssica tant la nostra com la castellana, francesa, anglesa, etc., ara bé els poetes de capçalera també depenen del moment. Un d'ells podria ser Vicent Andrés Estellés, el francès Ronsard, Luís Cernuda, Salvador Espriu, etc.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
F.M.- Ell llibre que m'haguera agradat escriure és el Llibre de les Meravelles de Vicent Andrés Estellés, és magnífic, intens, vital i ens apropa a una època molt difícil i, al mateix temps, terrible. 
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?

F.M.- No tinc poemes preferits, en realitat, si em demanaren fer una antologia em posarien en un compromís. Reivindique el conjunt, el sabor que deixa la lectura de tot un llibre.

16.7.13

“EL DESAMOR T’OBLIGA A DESAPRENDRE I TORNAR A ENRERE”


El periodista i polític de Gandia, José Manuel Prieto, acaba de  publicar el seu primer llibre, L’univers sense precipici un poemari que parla dels comiats i de les benvingudes, de les coincidències, de les paradoxes o l’atzar de la vida i fins i tot també de territoris comuns com ara l’amor.
P.- Com ha estat el procés d'escriptura del teu poemari?
José Manuel Prieto.- Inicialment eren uns poemes per a un enamorament. Però quan m’enamore ocorre que escric coses molt cursis. Jo escrivia durant les vacances, a finals de l’estiu passat, quan tornava de córrer pel camp totes les vesprades. Per manca de temps i d’inspiració vaig deixar els poemes en un calaix fins que, aquest hivern, vaig sentir la necessitat de reprendre el poemari, i el vaig ampliar amb dues parts més. Literalment, o escrivia o em moria de pena. Va ser quan vaig patir un desamor molt profund, sobtat, que vaig sentir la necessitat d’escriure per contar-ho, que és un exercici egoista però també una bona manera que la gent amb el mateix problema que jo o amb les mateixes sensacions, el faça seu per canviar el desànim per l’entusiasme.
P.- Perquè L’univers sense precipici?
J.M.- Precisament perquè jo havia perdut la capacitat de somiar, que és tant com dir que havia deixat de ser lliure. El desamor t’obliga a desaprendre i a tornar enrere, dues coses per a les que l’ésser humà no està ensenyat. I sentia per això mateix que el meu univers vital estava ple de precipicis i fronteres, i em vaig dir a mi mateix que mai més les havia de tenir. Per això el desig de construir noves certeses a partir d’aquell precipici de la meua vida, i d’ací el títol del llibre.
P.- Com l'has estructurat?
J.M.- El poemari, com comentava, té tres parts. La primera, que dóna títol al conjunt del llibre, parla d’adéus i de benvingudes, de l’atzar, dels retrobaments, les casualitat o les coincidències. Tots eixos són territoris comuns per on hem transitat tots alguna vegada. La segona ja introdueix les amargues certeses que comporta un desamor o una etapa grisa en la teua vida. I eixes amargues certeses, que són primer un exercici individual i molt egoista, les volia compartir amb tots aquells que necessitaren reflectir-se en el mirall d’eixos versos. La tercera part ja és més compromesa: parla de la situació social i de la depressió que, cada dia i des del discurs oficial, xafa tota una generació brillant de joves amb expectatives i somnis.
P.- Creus que un poeta és allò que llig?
J.M.- Totalment. Jo parle sempre de territoris comuns, del que un es troba al carrer o a casa, i ho faig contant el que em toca viure i aprenent de brillants poetes. Per exemple, de Sabina, Ángel González, Jaime Gil de Biedma, Miquel Martí i Pol, Luis García Montero i, per suposat, el gran Vicent Andrés Estellés. L’Ausiàs March de la poesia valenciana contemporània. Un aprèn de les xicotetes coses i, en el meu cas, supose que també en el cas de molts altres, del que devora i cau a les seues mans.


P.- Quin és el millor elogi que t'han fet com a poeta? i quina la pitjor crítica?
J.M.- És indescriptible l’elogi que han fet alguns dels que han llegit els poemes de ‘L’Univers sense precipici’, quan m’han dit que s’han sentit tan identificats que fins i tot han estat capaços de posar un somriure a un mal dia, tot i l’amarga realitat que hi ha al fons d’aquest poemari. Res em fa més feliç que veure gent identificada amb el que ací es narra fins el punt d’emocionar-se. M’ha fet molt feliç sentir-ho. I de negatives, de moment no n’he rebut. Tot i que supose que el pitjor que poden dir-te és que no entenen el que escrius, perquè la poesia s’ha convertit en un gènere a propòsit minoritari.
P.- Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen?
J.M.- No hi ha grans temes, sinó grans situacions. Jo escric del que em passa. I escric perquè visc. No em pregunte mai si hi ha temes reiteratius o essencials en les coses que sóc capaç d’escriure, perquè ací sols estan les meues dèries i els meus compromisos. Per això dic que la poesia és, primer de tot, essencialment egoista. Amb vint-i-quatre anys em preocupa no saber estimar, no saber correspondre els afectes, el desamor, el futur o que ens neguen el present, el discurs oficial de resignació. Tot això està ací. Són eixes situacions de què et parlava.
P- Quins són els teus poetes de capçalera?
J.M.- Els he dit abans, però bàsicament dos: Luis García Montero i Vicent Andrés Estellés. Pel component de realitat i quotidianitat que hi ha, respectivament, de manera brillant en cadascun d’ells.
P.- Quin llibre t'agradaria haver escrit? I quin no voldries haver escrit mai?
J.M.- El Llibre de les Meravelles, d’Estellés, fantàstic. I per l’afecte que li guarde, potser també Campos de Castilla, d’Antonio Machado. Va ser el primer llibre de poesia que va caure a les meues mans, perquè a l’escola ensenyen fatal la poesia. Amb eixe llibre vaig descobrir la poesia. I supose que mai podria escriure llibres tan exageradament tristos com Las flores del mal, de Baudelaire, o tan cutres com els de José María Pemán, el poeta oficial del franquisme.
P.-  Quin dels poemes que publiques en aquest llibre ens recomanes i perquè?
J.M.-Jo en recomane dos. Distància, el primer poema de la tercera part i a cavall amb la segona. És de debó el més grat i el més amargament bonic, i A les pupil·les, que va triar Diana Morant, qui m’acompanyà en l’acte de presentació, per recitar-lo. En eixe darrer s’inclouen algunes de les meues cançons favorites i escenes quotidianes que calia mencionar.


15.7.13

PRIETO OMPLI EN LA PRESENTACIÓ DEL SEU PRIMER LLIBRE, UN POEMARI DE DESAMOR


El Centre Social del Raval es va omplir dijous en la presentació del llibre de poemes L’Univers sense precipici, escrit per José Manuel Prieto, periodista i més conegut a Gandia per ser Vicesecretari del Partit Socialista i Secretari General dels Joves Socialistes. Prieto, flanquejat per la regidora Diana Morant i la catedràtica Agustina Pérez, va assegurar que s’implicà en política “quan hauria pogut exercir sense massa complicacions el periodisme local”, per tal de “donar veu a qui lluita per seguir sent front a tot aquell que continua estant”, un objectiu que, assegurà, comparteixen també la poesia i el periodisme.
Prieto, acompanyat de Morant i Pérez, que recitaren alguns dels poemes i analitzaren les tres parts del llibre, va afirmar que ‘L’Univers sense precipici’ naix d’”un desamor, d’una circumstància personal molt concreta que em va obligar a escriure per a no morir de pena”, al temps que afirmà que “l’amor es viu i el desamor s’escriu”, un plantejament que el dugué a escriure versos contra una etapa “gris on calia pintar dies amb colors”.


D’eixe desamor sorgí la segona etapa del poemari, completada amb una primera, la que dóna títol al llibre, amb poemes que escrigué a les acaballes de l’estiu passat, al llarg de les vacances. El poemari, ple de territoris comuns i d’escenes quotidianes, repassa la història d’un desamor però és també un crit “contra el discurs oficial de resignació com a únic destí inevitable, per canviar el desànim i l’apatia per l’entusiasme”. En aquest sentit, Prieto lamentà que "hi haja una depressió que ens xafa cada dia, que xafa a la meua generació", de la qual s'ha d'eixir, en la seua opinió, "primer amb una reforma moral, que no poden fer partits podrits o societats sense valors". Per això la tercera part, la més breu, parla del futur de les generacions de joves o de reformes polítiques i socials. Així, Jose Manuel Prieto assegurà que cal “primer una reforma moral que no poden fer partits polítics podrits o societats sense valors”.


El poemari, ja a la venda, parla "de comiats i de benvingudes, de les coincidències, les paradoxes o l'atzar de la vida, i fins i tot també de territoris comuns, com l'amor o el desamor", va assenyalar Prieto.

14.7.13

ES PRESENTA A CASTELLÓ "REGIONS SENSE DISTÀNCIA"



El dia 27 de juny a les 19 hores es va celebrar a la llibreria Argot de Castelló la presentació del llibre de poemes Regions sense distància, publicat per l'editorial d'Alzira  Germania a la col·lecció Mil poetes i un país, i del que és autor F. Mezquita Broch


L'acte va ser presentat pel professor Francesc Mezquita Patuel i acompanyat a la guitarra per la concertista Mioara Aicart que va interpretar algunes obres de Francisco Tàrrega. L'autor va recitar alguns poemes al mateix temps que anava explicant-los.


      A l'acte hi van assistir entre 40 i 50 persones que van omplir la sala. 


En acabar van passar a la cafeteria de la llibreria on es van degustar unes copes de cava amb rebosteria salada i dolça.